Lleida, crema

Mirem al cel. Al xalet núvol 305 planta de condensació 11 hi viu sant Anastasi. Porta una vida tranquil·la. Necessitava reposar. Aquest lleidatà, soldat de les legions romanes, es va convertir al cristianisme. I li va tocar la tómbola: va ser martiritzat a Badalona per ordre de Dioclecià l’11 de maig del 305. Cada any, xino-xano, baixa a la Terra. Sant Anastasi: festa major de Lleida (i Badalona) aquesta setmana. Però enguany el sant s’ha quedat sense feina. El martiri se l’ha endut el cartell de la festa. Obra de l’artista lleidatà Àngel Jové. La tómbola de la lapidació s’adapta als dies virtuals: “ ¡Qué alegría! ¡Qué alboroto! ¡Otro perrito piloto!

DES DE PERNAMBUCO fins a Antananarivo. Des del formiguer més despoblat fins al niu de garses més farcit. Tothom ha parlat del cartell: això ho faria un nen de dos anys. Ho podria fer el meu hàmster. Quina pena. Quina presa de pèl. Som la riota de la galàxia. Provocació. N’hi ha que hi veuen el símbol d’una Lleida borrosa, desenfocada. ¿Podria ser una campanya encoberta del col·legi d’oftalmòlegs perquè revisem la vista? ¿Homenatge a portades de discos de Fórmula V o Los Diablos? Tot pot ser. Tot pot no ser. Raonadament n’hi ha que reflexionen sobre si realment l’obra ha de ser un cartell de festa major. N’hi ha que fan veure (al marge dels gustos) que Jové és un artista amb més de cinquanta anys de trajectòria. Una obra inqüestionable. Polifacètic. Pioner de l’art conceptual català. Va influir en l’estètica (i també com a actor) de les primeres pel·lícules de Bigas Luna. Dissenyador d’un fotimer de cobertes de l’editorial Anagrama. Innovador en l’ús de fotografies manipulades. Tot: olis, vitralls, grafisme, objectes... També s’ha de saber separar el gra de la palla. Per això, amb un Jové de natura metafísica, i amb un sant Anastasi que també vola, i amb l’amic perrito piloto, ens preguntem: per què Lleida només és visible amb polèmiques de tómbola?

LLEIDA I PONENT: permanentment invisibles als ulls catalans. Invisibilitzats també pels mateixos lleidatans. Com sempre, el problema és oftalmològic: estrabisme i miopia. Lleida no es veu. Lleida no es deixa veure. Només es veu quan hi ha tómbola. Una festa d’ulls embenats que no encerta a trencar l’olla i que ja dura massa. Precisament aquest any en fa cinquanta d’un dels símbols de l’inici de la ceguesa contemporània. El 1966 el franquisme feia visible una ficció mortífera: separar Lleida de Catalunya i annexionar-la a la Región del Valle del Ebro (amb Aragó, Navarra, la Rioja i Àlaba). Defensen que és una “ región natural”. Vaja, que Déu la va crear. Però sobretot hi ha una raó: “ Económicamente hablando justifica el pase al Valle del Ebro ”. Esclar. Lleida era una potència econòmica: produïa més del 90% de la fruita de l’Estat i era capdavantera en exportació. Com va dir el poeta Màrius Torres: “La terra no sabrà mai mentir”. Durant la desfilada de carrosses de la festa major de Lleida del 1966 els lleidatans van cridar: “Visca Catalunya!” Aquell leridanismo minoritari, i amplificat pel règim, va emmudir. Però no ha callat mai. I no ens ha deixat veure-hi.

AMB L’AJUDA DE les ulleres del meu gat he vist en el cartell un foc a terra. Una ciutat en flames. Una foguera. Una falla. Lleida, crema. Voldria veure que és el leridanismo, lleidatà i català, rostint-se. Esfumant-se. Voldria veure emergir La ciutat llunyana de Màrius Torres. El país i ciutat que, malgrat el pollastre a l’ast permanent, encara són possibles: “Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, batecs d’aire i de fe”. És l’única manera que pot mirar i veure-hi clar un país: amb dos ulls clissant el mateix horitzó. No vegeu el cartell si no voleu, però vegeu Lleida, i feu-la veure. Perquè és el futur: és un foc que crema que està per descobrir.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF