Fira Barcelona de l’Incivisme

L'incivisme, producte autòcton de Barcelona, podria ser una oportunitat de negoci

Tot és foscor. No sabem on anem. Sempre a les palpentes. Per això el filòsof Francesc Pujols va dir que “la vida és com un coit, una gran confusió de cames”. No sabem si la parella que xingava al metro de Barcelona estudiava metafísica subterrània, però amb ells ha començat la reproducció de l’espècie. Hem vist aquests darrers dies vídeos de gent pixant com qui rega el jardí, festes de l’escuma amb extintors, carteristes amb dits biònics i contorsionistes fent de baldufa per no pagar al metro. Ho veiem. Ho veurem. N’hi ha que creuen que ha emergit una Atlàntida incívica. Com si el dia abans tot això no existís. Com si la culpa fos d’un pim-pam en una andana. Baixem-hi.

ESTADI OLÍMPIC del salt de longitud metàl·lica. Un estudi intern de Transports Metropolitans de Barcelona feia una estimació dels atletes: es colaven al metro uns 47.000 cops cada dia el 2014. Un 4% dels viatgers. Diuen que és una xifra per sota de la mitjana internacional. Molt bé. Però més alta que en altres ciutats europees que no tenen tanques de cap mena per regular l’accés. Ja que estem sota terra, filosofem com el talp: per què és cola tanta gent al metro? El juny del 2015 la flamant alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, responia en una entrevista a l’ARA: “No crec que ningú es coli al metro per caprici ni per diversió”. Ho reblava la regidora de Mobilitat i presidenta de TMB, Mercedes Vidal: “El frau respon també a uns preus que molta gent, malauradament, no pot pagar”. Segur que també és així. Però també és segur que per a molts que veig colar-se al metro no és així. No pagar és el seu modus vivendi. És el seu dret. La seva professió. La seva lluita lluminosa contra l’opressió del món subterrani. Com els que fan sonar un mòbil amb la música a tot drap. És un acte de solidaritat: volen socialitzar la sordesa. Com els que rebenten el mobiliari urbà: estan edificant una societat ideal nascuda de la desconstrucció artística. Com tots els que et toquen els pebrots sense que tu els hi demanis. Ho fan. Perquè són lliures. I tu ets l’esclau de la seva llibertat. No diguis res. La mala educació, l’incivisme, és una raça superior. Neix, creix i es reprodueix. Perenne. Sense temps. Sense espai. A Barcelona també és un producte de quilòmetre zero.

BARCELONA, FAMA ETERNA. Ciutat baladrera, esvalotadora, sofregit d’olors, escopinada subvencionada, fàbrica de motlles autòctons del campi qui pugui... Olla on tot sua. Preocupats per la civilitat, sempre. Impossible gestionar un tant per cent. El 1868 el dramaturg Serafí Pitarra estrenava l’obra La urbanitat. Un personatge intenta ensenyar educació a un altre. És groller, tabalot. I contesta: “¿Urbanitat? ¿Què vols dir que tinch de ser guardia urbano?” Res a fer. Producte cent per cent natural. Com els carteristes de les Rambles. Personatges marcadament barcelonins. Als anys trenta la seva fama era superior a la dels seus homòlegs de París, Nova York. Si a un turista no li havien pispat la cartera era com si no hagués visitat Barcelona. Pixadors de carrer avalats per la ciència. Col·leccionistes de brutícies. Grimpadors de tramvia... No acabaríem fins avui. Ja li va dir el periodista Josep Pla a una cantant francesa que actuava al Liceu: “Pel demés, senyoreta, Barcelona és un gronxador. Tot va amb un deliciós desordre, però rarament la cosa s’atura”. Avui és una gran oportunitat el present continu. Barcelona és capital de fires i congressos. Cal una Fira de l’Incivisme: metres i metres quadrats amb tots els professionals autòctons i estrangers exercint lliurement. Unes Olimpíades amb curses, premis i rècords siderals. Retransmissions en directe. Patrocinadors. Barcelona és bona si el maleducat sona. I aquí hi ha diners. Molts. Calés que servirien per pagar el que destrossen. Mentre ells juguen a la guarderia eterna que continuarem pagant tots.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF