MALBARATAMENT

Enciams tristos busquen somriures humans

El FADfest alimenta les consciències amb una jornada al carrer per evitar desaprofitar el menjar

La mirada trista de l’enciam. I de les bledes, els tomàquets, les pastanagues, les albergínies, les mongetes... Tots fan aquest posat melangiós. Es parla poc de la solitud vegetal. D’aquesta orfandat. Sense llar. Sense amor... Fins que... Amor a primera vista. Amor d’estómac. Amor de butxaca. Amor total: “Sí, vull cols, sí, carxofes, sí, pebrots...” I la dona s’endú un caixó que l’encorba de felicitat. I somriuen cols, carxofes, pebrots... Adoptats.

Són una part de les tres tones d’aliments que s’han recollit pel FADfest. Aquest any el Festival de Tot el Disseny redissenya les consciències i els estómacs. “Assaig general: menjar, emergència sostenible i disseny”. Entre la forquilla de l’Edifici Disseny Hub i el ganivet de la Torre Agbar assagen tres tones de menjar. Rescatats dels comerços dels barris de la plaça de les Glòries, del Mercat del Clot i de Mercabarna. Aquí dissenyen tres tones per endur-se a casa, per fer un dinar popular per a 900 persones i per a tot tipus de tallers per aprofitar uns aliments que moririen. Descartats, malbaratats, tristos. Tres tones que eviten llençar quatre tones de CO 2. 250 metres cúbics de petjada hídrica. Tres mil metres quadrats de camps de conreu... Anem a parlar amb els enciams.

Cultivar al terrat

Com roba estesa. Les pinces. I els enciams penjats. Gotejant. Assecant-se. Esperant. I els pleguen. Crec-crec. Cruixen. Els serven a la boca com una llaminadura. És l’enciamada: un tast d’enciams. “És bo! Una meravella”, diu un noi posant-li el color verd a la boca de la noia. I l’enciam riu fent crec-crec. Sí, és una “meravella”, un tipus d’enciam. Per a en Joan Rieradavall, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (UAB), això seria una meravella. Mirem amunt. Alguns d’aquests enciams han nascut al terrat d’edificis. Un barret d’hivernacles que aprofiten l’energia que malbarata un edifici per fer néixer vida. El que és un problema (calor, CO 2...) es pot convertir també en solució. És “la simbiosi urbana”. Per a Rieradavall així es pot tocar el cel: “Hem de produir aliments metre vint”. Com? “Sí, que només calgui allargar el braç per tenir-los”, diu. I la gent l’allarga. I adopta enciams, tomàquets, pa, mongetes... N’hi ha que demanen la tanda. En moments punta faltaria una rotonda per al trànsit de caixons plens. Mentre comença la banda sonora del rau-rau.

Menú d’aprofitament

L’olor zigzagueja als tallers per aprendre a endreçar la nevera, a cuinar amb aliments desaprofitats o a aprofitar l’aigua de la xarxa pública. Comencen els desembarcaments. Clac-clac. Soroll de coberts. Rau-rau. Avís de panxes. Les taules afamades mosseguen el terra. Les safates volen amb una olor que demana pista per aterrar. Amb base de migas : albergínia amb samfaina, daus de patata i préssec, carbassó i pera amb llimona... Sopes i sucs: crema de carbassó; gaspatxo; sopa de meló... Tast d’enciams. Fruita fresca. Pa, vi i sucre. Un “menú d’aprofitament” amb un exèrcit de cuiners professionals i voluntaris dirigits per Ada Parellada i Sergi de Meià. Molt nyam-nyam. Plates rostades. Somriures humans. I a sota les taules caixons plens. “Per sopar!”, diu un home. I un enciam somriu i pica l’ullet.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF