FLISTFLAST

Déu castiga sempre els catalans anormals

Malgrat que ho pugui semblar no soc una criatura normal. Soc esquerrer. Només un 10% de la població mundial toquem els pebrots al 90% restant volent fer les coses anormalment amb la mà esquerra. La cosa no acaba aquí. Tot i que no és demostrable, encara, científicament, calculo que també formo part d’un altre reducte d’anòmals: els esquerrers arrítmics. Éssers estrambòtics que som paralítics del ritme. No tenim sentit del compàs i no podem sortir a ballar a la pista, per això toquem els nassos i els vasos. Sí, patim patologies com la reconeguda EPB (enganxament permanent a la barra). Ja va dir el xai vident, abans d’entrar a l’escorxador, que tot pot anar a pitjor. Però la tara, la imperfecció, el defecte, la anormalitat nuclear, genètica, original que pateixo des del dia de la meva fecundació és ser català. Que Déu m’ajudi.

No, Déu no pot ajudar-me. Tots hem llegit malament les sagrades escriptures. Us crèieu que allò d’Adam i Eva davant de la poma era un referèndum pel dret a decidir. Fruita, sí. Fruita, no. Doncs no. Déu ho tenia tot apanyat. Manegat de sota mà com un contractista de bar de timbes de botifarra. La veritat us és revelada: Déu és obligatòriament, únicament, físicament, espiritualment, espanyol. Sí, xiquets. Ho sento. Sempre ho ha sigut. El Senyor no té ni punyetera idea de què és això de Catalunya i els catalans: no som ovelles del seu ramat. L’Altíssim no entén ni sap parlar el català. No molesteu a Déu, que s’està fotent un puro de pam banyat en conyac mentre mira una sanguinària corrida de toros. Déu és espanyol, constitucionalista. Déu és Torrente, Naranjito. Déu és un, gran i lliure. Tota la resta és l’infern, el dimoni, el pecat. No hi ha salvació fora de Déu Espanya. No ho dic jo, que soc oficialment i legalment un anormal. Ho diu un paio normal, legal, que té connexió amb Déu: Antonio Cañizares, vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola i arquebisbe de València. Ovelles que no sou ovelles, no us aparteu del camí recte: “ No se puede ser independentista y buen católico ”, diu el corder espanyol de Déu en una entrevista. Així sia la voluntat del Senyor. Anormals. Extravagants. Monstres. Diables. Pecadors. Catalans. I així és des d’Adam i Eva.

No era el paradís on vivien: era el congelador del nacionalcatolicisme. Del nacionaljudicialisme. Del nacionalconstitucionalisme. Del nacional mentider pecat original. L’estat espanyol és un Frankenstein empegat amb loctite letal, infernal. Avui veieu la reencarnació del mal. Perquè no hi ha un Déu Espanya. Perquè hi ha una Església del bé i una del mal. Perquè hi ha una Església de la pau i una de la guerra. Perquè hi ha una Església catalana i una de nacionalcatòlica. L’Església de Cañizares és la del mal. La que segueix la tradició diabòlica de l’arquebisbe Isidro Gomà, autor de la carta que el juliol de 1937 signen la majoria dels bisbes espanyols acatant la revolta militar i el règim de Franco. Tots? Tots no. Perquè hi ha una Església del bé. Hi ha el Cardenal de la Pau, hi ha l’Església catalana, Francesc Vidal i Barraquer, que es nega a signar. Exili i castigat a l’infern. Ho explica molt bé un llibre condemnat als llimbs: Les dues tradicions: Història espiritual de les Espanyes. Autor: Carles Cardó, canonge de Barcelona, i exiliat de la pau. La història religiosa, anímica, de la pell de xai davant del ganivet és també la d’ El gran refús : el de l’Església espanyola que no reconeix Catalunya. No: no som fills del seu Déu. Som pecadors, anormals, deformes, errors dels sistema, ens repeteixen els llops diabòlics vestits amb pell de xai. Per això ens destruiran, esquarteraran, pelaran, en nom de Déu, de l’ovella Dolly, de Bugs Bunny, el funambulisme, les lioneses de crema, o el que faci falta. Recordem sempre el que va dir Cardó: “La independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”. Paraula del Déu del bé. Amén.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF