Dalí vs. Freud

El Penedès té llum de melindro. Sucat a la terra de xocolata desfeta. A la boca el vi ambre. Tots els grocs de la galàxia en una copa. Els nord-americans semblen extraterrestres bevent colors. Encontres a la Tercera Fase. Pentagrama sentits. Vénen molts nord-americans. En uns cellers l’any passat, cinc mil. Esperen acabar l’any amb nou mil. Carreguen caixes líquides a la seva nau. Trepitgen les cares de la Lluna Catalunya: el Penedès; Barcelona i aquest Montserrat panellet de pinyons punk : ora et labora ; les llegendes del Sant Grial i... “La Moreneta”. És negra. Black power? Obama? Xocolata? Moltes preguntes en descobrir la Lluna. Ens estirem davant d’un foc a terra. En una masia Penedès mel de 1115. L’any que Ramon Berenguer III (el Gran) agafava el ferri per conquerir Mallorca. Espetega la memòria. La psicoanàlisi de les flames. Com el viatge que va fer Sigmund Freud als Estats Units el 1909. Va redecorar les ments i el mobiliari: el divan va entrar a les cases.

SALVADOR DALÍ MAI trobava a casa a Freud. Sempre era fora de Viena. Dalí volia estirar-se davant el pare del divan. Res a fer. No es va deprimir. No va endrapar ansiolítics. Va anar a menjar caragols. Caragol treu banya, puja a la lleganya, caragol treu vi... Aaaaah! Va cridar: “En aquell instant mateix havia descobert el secret morfològic de Freud! El crani de Freud és un caragol! El seu cervell té la forma d’una espiral -que cal treure amb una agulla!-” Dalí ensinistrador de caragols. Com a tot surrealista, li interessa la realitat. No para fins a conèixer Freud. El 19 de juliol de 1938. A Londres. Freud fugia dels nazis. A Dalí li somriuen els bigotis en veure a la casa un caragol fent el cim d’una bossa d’aigua calenta. Freud vs. Dalí. Parlen poc. Es devoren amb la vista. Dalí burxa per treure de la closca Freud: “Vaig sentir el desig de ser als seus ulls com una mena de dandi de l’intel·lectualisme universal”. Dalí burxó. Freud caragol. Nyic-nyic. I Freud treu la banya: “Mai no he vist un exemple més complet d’espanyol. Quin fanàtic!” El que es va haver d’estirar al divan va ser Freud. Si el burxa més i li explica que és català el rei de la psicoanàlisi agafa una serra elèctrica i assassina tots els divans de la galàxia.

DALÍ, RAMON LLULL, Miró, Gaudí, Casals, Monturiol, Trueta... milers de catalans que han fet jeure el món al divan de l’existència. Famosos. Reconeguts. Milers d’anònims com Domènec Matheu i Joan Larreu: finançadors, lluitadors i membres de la primera Junta de Govern que porta l’Argentina a la independència el 1816. Milers. Els calçots, el telescopi, el porró, el setrill, els xupa-xups, els PetaZetas... Milers d’invents. Els catalans hem capgirat el món però mai hem sabut capgirar casa nostra. Divan. Podem alterar neuronalment Freud, i si cal Darth Vader, però a casa vivim entre l’encefalograma pla i la magnitud 1714 a l’Escala de Richter Patufet. No ens estirem al divan: som el divan. El moble que és a tot arreu i que soluciona els problemes de les foques afòniques, coixes i bòrnies de Madagascar, però no els nostres.

ESTIRI’S. PREGUNTA. Quina és la relació amb el teu pare? I la mare? I el hàmster? Els nord-americans que voltaven pel Penedès intentaven entendre aquest país que dóna or i llàgrimes: “¿Els catalans lluitaven contra Franco o Franco lluitava contra els catalans?” Bona pregunta de preguntes plantades sempre al nostre salvatge oest com un espantaocells. Podríem contestar a la catalana manera. Veurà, un dia un amic del filòsof Francesc Pujols (amb mig cos genètic penedesenc i inspirador de Dalí) li diu: “Si tu fossis nord-americà, amb el que has escrit i publicat series conegut a tot el món i tindries els milions que volguessis”. Pujols respon: “Ja ho crec. Però si jo hagués estat nord-americà, no se m’hauria ocorregut el que se m’ocorre essent català”. Brillant, enraonat, real, veritable, però Freud també veia un espanyol en Dalí on hi havia un català. I això és la mitja victòria, o mitja derrota, de sempre. La balança on pesa el mateix somni i realitat. La balança on mai saps qui ets ni què vols.