Convergència i el Senyor Esteve
Setmana Santa. De fa 103 anys. Flagel·lació. Dolor. Penitència. Començava a morir un dels símbols de Catalunya: el Senyor Esteve. L’escriptor Santiago Rusiñol el va crear el 1907. Era l’explicació d’un país que va fer la Revolució Industrial amb l’R+D de la suor. La capital que es va convertir en metròpoli planetària amb l’Exposició de 1888. I aquell petit Superman estereotipat en botiguer. Amb la capa de vetes i fils lluitant per uns calaixos plens. I els superpoders domèstics: “sèrio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic: sobretot ben pràctic”, deia Rusiñol. El 1913 es desdibuixava. I es dibuixava un altre Senyor Esteve.
LA REVISTA HUMORÍSTICA L’Esquella de la Torratxa feia un especial “El Senyor Esteve en Setmana Santa”. Apareixia un homenet amb levita, barret de copa, ulleres fumades. Com un enterramorts amb la mitja rialla que sempre guanya. Com un transgènic de vampir empeltat amb l’estètica de Matrix. Fosc. Al costat d’una dona endolada, aixafada, una bruixeta d’estar per casa. Ella diu: “Ja en gasta, de diners, la gent, aquests dies...” Ell contesta: “On vas a parar! La mort del Senyor dóna molta vida al comerç i a la indústria”. El Senyor Esteve de Rusiñol va ser popular. Però el Senyor Esteve (i clons) del dibuixant Josep Costa (Picarol) va vampiritzar l’imaginari col·lectiu. Un Senyor Esteve reaccionari, fariseu, usurer, defensor de l’ordre a través de la força. El símbol d’un burgès caníbal. Un estereotip que perviu fins avui.
ENCARA FUNCIONA. Diem Senyor Esteve i hi ha gent que l’associa a Convergència. El partit dels botiguers. Un partit farcit d’estereotips. El 1979 Jordi Pujol passa el Senyor Esteve pel túnel de rentat i apareix “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”. No mirava al cel. Mirava a la terra. Resava a la religió catalana: eina i feina. I va arribar el miracle: Convergència ho tenia tot en contra i va guanyar les eleccions de 1980. El país estava ple de Pancraços (petits i mitjans empresaris, pagesos, comerciants, autònoms...). Continuava l’estereotip i continuava guanyant eleccions. També les va guanyar Artur Mas. Naixent amb tot d’estereotips robòtics. Va guanyar el 2003 (en escons, però no en vots) i el 2006 (en vots i escons): però no va governar. Fins al 2010. Pugna d’estereotips. Algú podria dir que el cas Pujol dóna la raó als estereotips negatius. També que una tradició convergent de Puta i Ramoneta; peix al cove; tortell al plat; melindros i nata... que alguns veuen genètica, ho reafirma. I afegiu-hi tot el que vulgueu. I que això xocaria amb el Govern que fa néixer l’estat del benestar català (sanitat, educació, mitjans públics...) el 1980. El dret a decidir. El sobiranisme. Els atacs de l’estat espanyol. Les urnes del 9-N... Fins a l’anunciada refundació.
REFUNDACIÓ encara amb boira. Ja ho veurem. Però és clar que si el país no va al partit i el partit no va al país veurem poca cosa. Rusiñol deia que a Catalunya s’hi veia poc i per conèixer-ho s’havia d’anar amb carro. Va viatjar, pintar i escriure molt. És el pare del modernisme: Ramon Casas; Gaudí; Puig i Cadafalch... Més d’un segle després encara vivim del modernisme. Rusiñol havia de ser un Senyor Esteve. No es va voler quedar al negoci familiar i va volar: es va fer artista. Per això va escriure l’Auca del Senyor Esteve. És un homenatge. Ell va poder ser artista gràcies als diners i esforç del Senyor Esteve. Per això refusava el dibuix del seu amic Picarol: no reconeixia l’estereotip. Però la veritat és que tant Rusiñol com el Senyor Esteve, tot i ser oposats, van canviar el país. Tenien idees i les van fer reals. Segurament Convergència també necessita una refundació d’estereotips perquè els votants reals s’hi reconeguin.
