2017, Catalunya piqui, rasqui...

Tres lletres fruit de la carambola han canviat la història de l’estat espanyol. Aquest 2017 Catalunya també pot canviar la història. I, com sempre, necessita un bocí de sort de 'TBO'

Un 31 de desembre qualsevol. Aquelles darreres hores que reposen al clatell. Abans que baixi la guillotina que matarà l’any. El meu gat i jo sempre fem el mateix. Ens carreguem dues saques a l’esquena i una aixada a cada mà. Caminem com si tinguéssim tot el temps del món. Escollim el bocí de terra. Comencem a cavar. Fem dos forats: el dels records i el dels oblits. Els forats fondos-fondos com un mai més. Mentre van caient totes les coses ens ho mirem amb un adéu que no té mà. Ho colguem tot. Resem amb paraules que ni sabem ni les ha dit mai ningú. Fem un trago de vi que ens crema com un misto. I ens surt una bafada que rega l’any nou. Aquest 2017, pel color de la terra, pot ser divertit. Ho veiem.

ANY ‘TBO’. Cent anys del naixement de la revista de ninots, del còmic català, de la infància més llarga en paper. El TBO per a generacions ha estat una galàxia independent. Un passaport d’historietes de coloraines sense espai ni temps. El TBO és fill de la suor, de l’esforç, de la tinta feta sang... Però també dels pessics de sal de l’atzar, la sort, la xamba... Ho explicaven els seus creadors al primer número, del 17 de març del 1917: “ Buscábamos un nombre y entre las letras del alfabeto se nos destacaron tres, cuadrándose ante nuestra vista como verdaderos reclutas. Estas tres letras fueron una T, una B y una O. «¡Firmes!», dijimos con la imaginación más bien que con los labios ”. Tres lletres fruit de la carambola han canviat la història de l’estat espanyol. Aquest 2017 Catalunya també pot canviar la història. I, com sempre, necessita un bocí de sort de TBO.

El 2017 el procés català deixarà de picar i de rascar

EL ‘TBO’ S’AFILERAVA quan queia Enric Prat de la Riba. Cent anys el 2017. I cent cinquanta del naixement de Josep Puig i Cadafalch, el seu successor com a president de la Mancomunitat de Catalunya. La Mancomunitat: la primera pedra de l’estat nacional i de l’estat del benestar s’arrengleraven juntes. Va ser la primera aparició d’un moment TBO des del 1714. Però la fortuna es va esfumar. El clarivident Prat de la Riba moria. Tot s’esmicolava. El destí? Puig i Cadafalch ja continuava veient que “Tot l’esforç de vèncer la política vella d’Espanya, renovant-la i regenerant-la, ens ha fallat”, però tot s’ensorrava com un fat amb llums de neó. Tot? No. Catalunya és una paradoxa. Tota-tota l’obra de la Mancomunitat continua avui encara dempeus. Cent anys de construcció d’un estat. Vuitanta de destrucció d’un estat: els Fets de Maig del 1937. La guerra dins de la guerra. El canibalisme català a la cassola de fricandó domèstic. L’enfrontament entre les forces de la Generalitat, amb el suport del PSUC, la UGT i Estat Català contra la CNT-FAI i el POUM. Més de cinc-cents morts i mil ferits. Adéu a l’anarquisme. Hola al control comunista. Adéu, Generalitat. Hola, control del govern de la República Espanyola. I adéu, adéu per sempre a Catalunya i a la guerra. Quin paper hi va jugar el destí? L’escriptor Joan Sales hi era: “Pel que fa a la Barcelona de 1937 com a la de 1936, sospito que no n’arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del «filldeputisme històric»; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”. ¿Deu ser l’atzar vestit de racionalitat o la matemàtica disfressada de xamba? ¿Deu ser la construcció permanent o la destrucció constant? És la cançó de l’enfadós. Com això que cantava l’humorista Joan Capri (cent anys del seu naixement el 2017): “Piqui, rasqui, piqui, rasqui, rasqui, piqui, rasqui, piqui, que li piqui qui s’ho rasqui, que s’ho rasqui qui li piqui...” El 2017 el procés català deixarà de picar i de rascar. ¿Dermatologia del destí? ¿ TBO de l’atzar? ¿Canibalisme costumista? ¿Mutació a musaranya? ¿Abducció selenita?

EDICIÓ PAPER 24/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF