Misc 19/11/2014

Autobiografia d’un nen

i
Francesc Canosa
3 min

“El dia que vaig néixer no vaig plorar. Jo ja sabia de què anava la vida: per això vaig sortir rient. En comptes de dur-me a la incubadora els metges em van portar de cap a un circ. Allò no va millorar gaire la meua existència i em va fotre un bon maldecap. El gremi de pallassos em va denunciar per competència humorística deslleial. No fa gràcia. Avui dia encara estic de plets amb els pallassos”. Així comença el vital capítol 232 de la meues memòries. Els 231 capítols d’abans narren les meues aventures a la placenta de ma mare. Clima tropical. Platges paradisíaques. Daiquiris a granel. Un luxe. Però de sobte la posta de sol va començar a tremolar. Sentia un rac-rac. Un crac. I un catacrac. I zas! Vaig sortir. Em volia quedar dins, però mira: tot és com una piruleta efímera. Es veu que és així. Perquè sí. Perquè a vegades passen coses. A vegades un creu que sí: que aquest és el seu planeta, que la gran explosió, que Déu, Buda, Son Goku, Bulma, els meus gats, les ametlles garapinyades o els pastissets de crema tenen raó. Treus el caparró nyam-nyam i ja no pots tirar endarrere. Has de donar la cara. I comencen les preguntes: Què en farem de tu? Ets oficialment, legalment, burocràticament, un nen. La teva resposta també és oficial: pam i pipa diari a la vida per decret. Ets civilitzat i berenes pa amb xocolata i et taques la cara. Au, l’autoritat competent et renya. No han entès res: estàs pintant la façana de casa teva! Ets personeta d’ordre i els teus joguets no estan esbarriats per terra. Això és un doctorat d’arquitectura existencial i gestió del caos: tot es pot destruir i construir de nou. Saps on vas. Saps comptar el que fas. No vas a l’escola, tampoc tens un amic, perquè hi ha més d’una escola, més d’un amic. És pura matemàtica: en aquest món de mones dos més dos no fan quatre. No s’ho creuen i et fan anar dret com un pinzell per estrenar i tu caus, i t’aixeques, i caus, i t’aixeques... estàs creant l’única obra d’art possible: la que mai s’acaba. Descanses. Reposes. Respires. I corres com un mai més amb rialla de tall de síndria. Fas ballar les portes, passes per les escarranxes del llit, nedes al sofà... I arriba la Brigada Antidisbauxa. Repressió. Què estàs fent? Per què aquesta conducta, senyoret? No et fa falta cap advocat: m’estic emborratxant d’il·lusió i brindo pel que no entenc. I un dia sents un cric-cric. No, no és l’amic grill amb qui toques el piano al pentagrama de la nit. És dins teu. Tu ets un cric i ella és un altre cric. Ai, el reiet, que se’ns ha enamorat, et diran els que no trobarien ni una artèria en un supermercat. Vestit de vergonyetes. Saltes. T’agafes a les trenes de la nena i et gronxes fins a arribar. Que no, que no és un petó. Tu i jo. Vas i véns. I sempre hi ha un adéu que surt volant i un hola que va arribant. L’amor són vergonyetes de trenes gronxador. Rumies amb el cor de peluix. I aprens filosofia en una patata fregida. Te la mires. I escrius el teu primer assaig. La vida... la vida és aquesta patata fregida ondulant. Tot això ningú ho veu. Malgrat les ulleres, les lentilles, els supermicroscopis estel·lars... Ningú guipa res. I a la cabana llençol de la nit rius: el més important és invisible als ulls. I mira, jugant, jugant, creixes tant que un dia et diuen: t’has fet gran! En busques proves científiques, consultes metges, taxidermistes, detectius... I un dia, sol, descobreixes aquests gargots, aquestes ratlles de melindro amb xocolata desfeta. Aquests dibuixos de colors de pijama d’abans d’anar a dormir. I no, no dius: qui és aquest? Dius: aquest sóc jo! Aquest sempre he sigut jo! El que va canviar les coses. El que ens va canviar a tots. Perquè, a la vida, a vegades, només a vegades, passen coses.

stats