Això ja no és Hollywood
Deuen estar a punt d’arribar. Vigileu que no us esclafin. Reconeixements, distincions, pernils... Catalunya Patrimoni Immaterial de la Humanitat del Contorsionisme Polític. Trofeu al conill gegant sortit del barret més petit quan fins i tot Harry Potter havia emigrat a un reformatori de mags. Premis al millor guionista. Al millor gir de guió. Riu-te’n tu de la mare momificada de Psicosi. De Darth Vader confessant-li a Luke Skywalker que és el seu pare... Però això ja no és una pel·lícula. Això ja no és Hollywood. Play.
ARA HO HAN VIST. El periodista del Financial Times Tobias Buck veu que Dinamarca té la sèrie televisiva Borgen. Els EUA, House of cards. I a Espanya mira el serial polític de l’independentisme català. Girs. Tombarelles siderals. Trames lisèrgiques. Personatges que desapareixen, apareixen... ¿Això vol dir que hauríem de fer una sèrie de televisió? Tipus El Pati dels Tarongers. O Palau. O Houdini a plaça Sant Jaume. O Dies de ratafia i metzines... No ens avancem. Aquest capítol és de la propera temporada. Ai! Vull més. Vull desitjar. És així. Les sèries de televisió estan fent perdre l’hegemonia dels somnis planetaris al cinema. Les sèries són el nou pinso mental. La bossa de fruits secs multibarreja que no s’acaba mai. Que podem menjar quan volem. On volem. Som un dit diví agafant pistatxos. Quiets. No pessigueu ara. Si Catalunya ara és una sèrie de televisió és perquè mai ha pogut ser Hollywood. Flash-back.
EL 1931, JOSEP CARNER-RIBALTA, el principal assessor de Francesc Macià, torna dels Estats Units. El seu objectiu és “muntar un Hollywood a Catalunya”. Estudis, escoles per a tècnics, pel·lícules... i Catalunya com a plató natural. Però, sobretot, com deia ell: “Tota nació que avui dia aspiri a viure en un pla civilitzat i de progrés té la imperiosa necessitat d’organitzar la seva indústria cinematogràfica”. Era el més important: veure’s, existir. Els països que somiaven feien cinema. Fer cinema era viure al segle XX. Explicar una cultura. Explicar-se a si mateix. Per això la ficció de Hollywood és la realitat dels Estats Units. Ficció i realitat es morregen. Les adossades suburbanes amb verd tallagespa existeixen en la realitat i al cel·luloide que filma drama, comèdia, terror... Catalunya es va quedar sense Hollywood. Sense indústria. Sense explicació. Sense somnis. Sense arribar a ser la nació que estrena la pel·lícula d’un nou estat. Com a país la nostra obra és encadenar fosos a negre i a blanc. Zoom.
PLA GENERAL. Aquesta és una història incomprensible per a Hollywood o per a un marsupial de Pernambuco. Ens hem passat pel fricandó l’estructura eterna de plantejament, nus i desenllaç. Hem fet pam i pipa a la indústria de l’existència. Catalunya: mil anys d’història. 130 presidents de la Generalitat. I la majoria només són recordats com a noms de carrer pels que hi viuen. Tanta història. Tan poca explicació. Muntatge en paral·lel. Els Estats Units. No arriben als 250 anys d’existència. 44 presidents. I fins i tot un grill borni de Madagascar sabria identificar Abraham Lincoln. Tan poca història. Tanta explicació. Flash-forward.
COMENÇA LA NOVA TEMPORADA. No és estrany que ara ens vegin com una sèrie de televisió. Les sèries són una de les maneres més clares d’explicar el segle XXI. Les sèries ara fan somiar. No som la linealitat d’una pel·lícula que comença i acaba. No tenim final. Continuem. Nosaltres vam inventar el guió rotonda per donar tombs i distreure la gent. Som present planetari. Pinso pastat de somnis. No sabem com acabarà aquesta temporada. Però aquests dies hem vist imatges dels primers capítols. Coses noves. Diferents. S’ha vist. Fins i tot com unes tisores retallaven el passat i el futur. Si som una sèrie és perquè som el futur. Tot verge com un Far West. Encara hem d’explicar qui era Carles Rahola a casa nostra. Buf! Tenim tantes històries per explicar. Ens queda tant per dir. Tenim tant per donar i fer somiar. I sí, cada època somia la següent. I sí, sense somnis no hi ha realitat. I sí, això ja no és Hollywood: això és Catalunya. Continuarà.
