FLISTFLAST

Aeroport souvenir torero concòrdia Tarradellas

Quan, el 1919, al cel barceloní, apareix el primer avió de Lufthansa de la línia internacional Stuttgart-Ginebra-Marsella-Barcelona, a la terra, un jove de 20 anys mira el cel per alliberar Catalunya. L’autodeterminació, post Primera Guerra Mundial, is in the air. El pilot de somnis a tocar es diu Josep Tarradellas. Ja són aquí. S’apropen. Estan aterrant. Tarradellas escriu sobre Irlanda, Bèlgica, Egipte... Cels diferents. Cels iguals. Però el mateix destí. Tarradellas primer fa de controlador aeri. Avisa. Mireu el cel irlandès cap al 1919: “Quin gran bé haguera sigut per Anglaterra si el partit conservador anglès no hagués sigut tant, però tant anti irlandès, si aquest problema li haguessin donat la solució, abans de la guerra, segurament que no hagueren existit ni la revolució de l’any 1916 ni el complot de l’any 1917, ni potser aquesta gran opinió irlandesa que creu que avui dia la única solució no és l’autonomia sinó l’absoluta independència, i també molt segur que Irlanda, donant una prova del seu amor a la llibertat dels pobles que vivien en l’esclavatge haguera intervingut en la guerra, enviant-li els soldats que li pertocava”. Tarradellas dibuixa cartografies aèries des del setmanari L’Intransigent (n’és un dels fundadors el 1918). Cel ras i curt, d’una publicació que rep el 1919 així: “Nosaltres fem vots perquè l’any que comença sigui el de la complerta, de la total llibertat de Catalunya. Que el 1919 sigui un any de goig i de llibertat tan com el 1714 ho va ésser d’amargor i d’angoixa”. Guaita, això mateix li va explicar a Adolfo Suárez el 1977.

Tarradellas ha volat més que tots els coets de la NASA farts de vi sideral. Secretari de propaganda del sindicat independentista CADCI. Home de Macià (després no). Conseller que crea la indústria catalana de guerra el 1936. Exiliat. President. Però sobretot il·legal. De l’operació atmosfèrica Tarradellas aterrada hi ha aquella primera topada de braus (27-06-1977): Adolfo Suárez vol que accepti una mena de Mancomunitat per a Catalunya. Tarradellas no vol res que no sigui la restauració de la Generalitat. Suárez li recorda que qui té el poder real és ell. Tarradellas respon que segons com vagin les coses un milió de catalans poden sortir al carrer. “ ¿Y a mí qué me importa? ”, respon Suárez. Com no passa el temps a la pell de brau-frau. El 29 de setembre de 1977 es restableix la Generalitat. Però el més important: es reconeix com a legal un il·legal com Tarradellas, president de la Generalitat aèria.

Amb aquest aterratge es desmenteix la legalitat de la dictadura franquista i es reconeix la legalitat prèvia i continuadora de la Generalitat, vaja, una cosa que era il·legal, però, és clar, existia des de 1359... I com va dir Tarradellas, “la Generalitat és el principi de l’existència nacional de Catalunya”. Una Generalitat que va suprimir la llei franquista de 1938 i que és prèvia a la Constitució (1978). Perquè tot existia abans de la manipulació d’aquesta Espanya que només és una Constitució: l’aeroport de Barcelona, Tarradellas, els catalans, la Catalunya estat... Ara, aquesta dictadura de la concòrdia, que vol posar per collons de toro decret llei a l’aeroport de Barcelona el nom de Josep Tarradellas, ens demostra, novament, que Tarradellas és pur túning: un souvenir de la Rambla de torero de la fraternitat amb barret mexicà. Un cub de Rubik per moure cap als colors que em dona la nacional espanyola gana. Un prostíbul d’idees esclavitzades. Un laboratori d’alteració genètica. Tarradellas és un tamagotxi, un os de peluix, un ninot, un putxinel·li. Per això crec que estaria bé que a l’entrada de l’aeroport Josep Tarradellas hi sortís un fragment de l’editorial del seu setmanari, L’Intransigent, de gener de 1919: “Catalunya serà el que els catalans vulguin [el rei actual diu el mateix en un discurs el 1990]. Esperem freturosos i arma en braç els propers aconteixements; esperem que aquest serà l’últim any d’esclavatge; esperem que nostra pàtria ascendirà al cim dels pobles lliures. I per aconseguir-ho ofrenarem a la dolça terra catalana el sacrifici de llurs interessos i de llurs vides”. Veieu? Aquest també és Tarradellas. I per a l’estat espanyol Tarradellas és el model a seguir. Demanem pista d’enlairament.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF