12/08/2018

Ada Colau a la barbacoa de Georgie Dann

3 min

El 1907 l’Ajuntament de Barcelona pitja les tecles Ctr+Alt+Supr. L’ordre municipal activa centenars d’escombres amb una missió: fer fora els pobres dels carrers. Escombrar-los. Que no es vegin: els pidolaires, els captaires, els mendicants. Barcelona és bona si el pobre no sona. Però la merda ressona: els “carrerons encatifats de papers de tots colors, que han servit per a tots els usos, untats de totes les matèries, que els veïns llencen i l’escombra municipal respecta, com una presentalla, als forasters”, Barcelona és un “femer urbà” per l’escriptor Prudenci Bertrana el 1913. La ciutat és una epidèmia de “nafres”: els top manta d’aleshores. Els venedors ambulants de tabac, galls, joguines, cocaïna, gasoses, selenites, putxinel·lis, melindros... Que també “arremeten” contra els turistes. Són ferides, lesions d’una ciutat plena de cicatrius humanes. On no es pot dir res. On no se sent res. La ciutat és una discoteca de watts inhumans: “No hi ha ciutat més sorollosa que Barcelona”. Són els clàxons, els crits, els xiscles, els professionals de les escopinades com metralladores; els que tussen, esternuden, com si llencessin míssils... Els escamots d’incívics. Barcelona sona, collons com sona. Barcelona “baladrera”, escandalosa. El bullici demoníac dels cotxes per les voreres. Les terrasses fent xup-xup infernal. I sempre, sempre vigileu la cartera: “Jo crec que el carterista és un personatge marcadament barceloní. És clar que hi ha carteristes a París i Madrid i València i Nova York, però són, al meu entendre, una altra mena de carteristes menys hàbils, menys correctes, menys fins, menys especialitzats que els de casa nostra. [...] El carterista barceloní ha contribuït, en certa manera, a donar un relleu internacional a la nostra ciutat”, deia el periodista Domènec de Bellmunt el 1929. Mentrestant, Josep Pla, ardent, intentava fer-se una senyoreta amb una frase de sobret de cafè apocalíptica perquè la damisel·la forastera acabés als seus braços: “Pel demés, senyoreta, Barcelona és un gronxador. Tot va amb un deliciós desordre, però rarament la cosa s’atura”. Doncs això: que Ada Colau no té la culpa d’aquest estiu Georgie Dann a la Barcelona del segle XXI.

Estiu barbacoa: “ Voy echando leña al fuego, y siguiendo con el juego. / Cuando quieren darse cuenta las parejas se calientan / y no pueden esperar. / La barbacoa, la barbacoa. Como me gusta la barbecu... ” Estiu, Barcelona, a la brasa. Estiu dimoni enforquillat. Estiu de flames. Estiu infernal. Estiu de top manta ; narcopisos; botellón ; brutícia; robatoris; pisos turístics; oci nocturn; taxis, trixis, patinets, musaranyes amb ala delta urbana... Però evidentment l’alcaldessa Colau no té la culpa de tot això. Ella que abans de ser alcaldessa va fer de coolhunter dels problemes de la ciutat: l’habitatge, la pobresa, el turisme... Ella que l’estiu del 2014 suca el melindro de l’èxit amb aquella Barceloneta de foto galàctica de turistes despullats jovialment sortint d’un supermercat. Ella, la creadora d’imatges. D’autoretrats. De fotografia instantània del jo. Ella arriba a ser alcaldessa per les seves fotos: d’activista, de superheroïna, de súper ho salvaré tot a i a tothom. Ella ara caurà per les fotos. Per les altres fotos: les dels nosaltres, les dels vosaltres; les dels ells. Tot el que la va fer guanyar la farà perdre. Tots els que surten en aquestes fotos d’una Barcelona d’estiu barbacoa. I d’una tardor que continuarà a la brasa. Barcelona forn crematori. Devoradora. Macrocefàlica. Capgrossa. Caníbal. Una ciutat massa gran. Una ciutat de massa fotografies per viure d’una fotografia. Una ciutat que, després del 1992, Georgie Dann ja ens va avisar que s’hi rostia: “ La barbacoa, la barbacoa, como me gusta la barbecu. / A mi me gusta la carne que está tierna. / Muslitos y pechuga y hacerlo vuelta y vuelta. / Mientras los otros que comen que da miedo / disfrutan como locos chupándose los dedos... ” La realitat és carnívora, no pas vegetal. Barcelona és una barbacoa real no pas un enciam d’Instagram.

stats