En els temes que no tinc un criteri format aplique el sentit comú. Llegisc i llegisc d'un temps ençà articles sobre economia, i sobretot, què passarà en un futur en l'economia, i no hi ha manera de saber qui té raó o s'hi aproxima. D'entrada, bandege els apocalíptics i em quede amb els pessimistes, retalle o arxive els que fan prediccions a mitjà termini i els pocs optimistes. De tot plegat intente traure'n una conclusió.
La meua predicció d'aficionat, adobada, com deia adés, pel poc o molt sentit comú de què dispose, em diu que, en estatus social, retrocedirem trenta o quaranta anys. (No ignore que ja ho ha dit algú, però abans que ho diguera jo ja ho pensava. A més, tinc una teoria pròpia). M'explique. L'atur augmenta i la prestació de l'atur s'acaba, una ganga per als empresaris en general però més encara per a alemanys, suecs, danesos o de països que amb prou feines noten la crisi.
Un exemple. Si un empresari alemany fabrica mobles probablement paga, al seu país, jornals de dos mil euros o potser més a oficials de primera o segona categoria; si damunt paga un lloguer de la nau d'acord amb el nivell econòmic del país, és obvi que si deslocalitza l'empresa i la trasllada al País Valencià, amb una gran majoria d'aturats del ram de la fusta, fabricarà un producte baratíssim.
Ací un treballador, que portarà anys aturat (abans d'aquesta crisi el moble ja la patia), farà el mateix que un operari alemany per la meitat o menys del salari; del lloguer de la nau, l'empresari pagarà només un vint-i-cinc per cent del que paga al seu país (ara mateix el preu del lloguer està a un euro el metre quadrat). Per a què vols fabricar a la Xina si a tres o quatre hores d'avió tens mà d'obra qualificada (en mobles) i t'estalvies el seixanta per cent. Resultat: hi haurà feina, sí, però de poll i misèria. Ara bé, els preus en general hauran de baixar, excepte els de luxe. Sense consum, el sistema no funciona. I un apunt més, de sentit comú. El baby boom alemany tingué lloc l'any 1947. Un bon grapat de jubilats i ben pagats viuran com marquesos en un país pobre, tal com passava als anys seixanta i setanta. Ací trobaran un producte natural que ells no tenen, vuit o nou mesos de bon oratge. Què farem els novel·listes, pollo?, em pregunte. Doncs taules llarguíssimes d'una sola pota. No debades som creadors.
Als anys setanta tindre una farmàcia o heretar-la era una assegurança de vida i no pels medicaments que tenies a l'abast. Les farmàcies i les notaries eren l'enveja de tothom, segons la meua opinió d'aleshores. Notari, descartat; havia d'estudiar massa i massa anys. Pel que fa a la farmàcia, no vaig trobar cap filla de farmacèutic del meu gust. D'altra banda, observe que hi ha menys notaries per manca d'emprenedors constructors.
Tot això ve a tomb per l'estat en què es troben les farmàcies del País Valencià. Els deuen a la vora de cinc-cents milions d'euros (un dia abans d'escriure l'article els hi han avançat el vint per cent, si fa no fa, i hi ha la promesa -reiteradament incomplida, tot i que signada- d'abonar tot el deute en els pròxims mesos). Algunes han tancat perquè els bancs no els renoven la pòlissa.
Així que entre a la meua farmàcia habitual i està de gom a gom de gent pense en la contradicció empresarial: com més clients pitjor per al negoci. Si la Generalitat, en fallida tècnica, no paga, m'ensume que les farmàcies se sublevaran amb l'única alternativa que els quedarà, fer pagar els medicaments amb recepta o sense. El govern valencià també en té una altra, d'alternativa: dissoldre l'administració i lliurar totes les competències a Madrid. Tinc la sensació que duen les coses, a consciència, a un extrem de gravetat per justificar-ho. I el pitjor, els ciutadans creuran que no hi havia altre remei.
