Feliç 2013

Els caps de setmana una organització que es diu Ámbar munta una caseta amb taules en un parc als afores del meu poble. Ho vaig descobrir un dissabte que passejava el gos una estona llarga tot aprofitant un dia assolellat. Des de l'altra punta del parc observava les taules llargues amb molta roba i la gent fent safareig. Primer vaig imaginar-me que era un mercadet de roba barata; després vaig preguntar a unes senyores que venien d'allà.

M'explicaren que es tractava d'una organització benèfica en què la gent duia i s'emportava roba segons les necessitats de cadascú. Si he de fer un acte solidari, m'estime més fer-lo de proximitat. No és que no em refie de les oenagés o d'altres organitzacions, sinó que el fet que puga ajudar algú que conec -amb la crisi el Tercer Món viu entre nosaltres- em produeix més satisfacció.

El següent dissabte vaig anar-hi amb una bossa de roba per deixar-la en una de les taules o bé donar-li-la a un veí del poble. Fou un error. Hi havia persones que abans de la crisi tenien un estatus social raonable i, quan em van veure, van deixar de buscar entre la roba exposada. Probablement se sentien avergonyits. Vaig dissimular, com si no els haguera vist, i em vaig adreçar als organitzadors de la caseta per entregar-los la bossa.

Me'n vaig tornar a casa sorprès de l'abast de la catàstrofe local, dels estralls d'aquesta crisi en famílies que mai haurien pensat trobar-se en una circumstància tan lamentable. Deu ser dur, duríssim, passar d'una situació de benestar a una altra d'exclusió social; sense cap horitzó, sense la possibilitat que l'administració pública es faça càrrec de les necessitats més essencials.

Just uns mesos abans, en un dinar, un polític professional -tan professional que no ha fet altra cosa a la vida- m'afirmava, amb seguretat i contundència, que ells, els polítics, no tenien cap culpa, però cap, en l'esclat de la crisi. Increïble, però es va quedar ben ample.

-Tens raó -li vaig respondre-, la culpa és dels ciutadans que es van comprar cotxes de luxe i apartaments, però sobretot dels que treballaren de valent i foren tan idiotes que confiaren els estalvis a entitats bancàries que vosaltres protegiu.

Era un polític d'esquerres; de l'esquerra verbal, vull dir.

L'octubre de 2012 vaig rebre un e-mail de la Casa de la Caritat de València. Em preguntaven si estaria disposat a celebrar una taula rodona juntament amb altres escriptors en llengua castellana i de renom. Vaig telefonar a la persona que s'havia posat en contacte amb mi.

-Mira -que li vaig dir-, no tinc cap problema a assistir-hi, però trobe més pràctic un altre tipus d'ajuda que no parlar del meu treball a gent que no té res.

La senyoreta em comentà que de l'ajuda material estaven ben atesos, i el fet de conèixer escriptors, tindre'ls prop i preguntar-los sobre el treball els motivava i els feia il·lusió. Ho tenien comprovat.

-Doncs vinga, si és així hi aniré.

Dels tres narradors de renom no se'n presentà cap, supose que per problemes d'agenda. Era la primera setmana de desembre. Els seus llocs els ocuparen Sergio Villanueva, un actor que publica narrativa curta, i Carlos Aimeur, un periodista que també havia publicat llibres. Tots dos de la ciutat.

La sala, plena, acollia persones de diferents nacionalitats. I certament estaven contents d'escoltar-nos. Ens feren moltes preguntes, tothom va participar fins al punt que el director, que moderava, va haver de tallar el col·loqui perquè havien d'atendre el menjador.

Entre altres coses, els vaig dir que sempre hi havia motius per a l'esperança. Vaig teatralitzar la frase amb tot l'èmfasi que vaig poder. Només havies de veure'ls per saber que no tenia més remei que mentir-los.