Publicitat
Publicitat

De somnis i escarments

De vegades, no sempre, la cronologia genera xifres rodones, simetries, segments històrics imaginaris que sembla que continguin un sentit ocult, o fins i tot un avís. Per descomptat, no em refereixo al calendari dels maies i altres truculències per l'estil, sinó a commemoracions reals de fets que ens fan repensar per força els nostres propis temps. L'11 d'abril del 1963, el papa Joan XXIII, que moriria al cap d'un mes i mig, va promulgar l'encíclica Pacem in Terris , un dels textos més importants de la segona meitat del segle XX. El 28 d'agost del mateix any, Martin Luther King pronunciava un dels discursos més importants de la història dels Estats Units, el cèlebre I have a dream . Aquella tardor van assassinar Kennedy, però això ja és una altra història. L'atzar -o, per a alguns, la Providència- ha volgut que la fi del pontificat de Joan XXIII coincideixi, si més no en el to, amb l'inici del pontificat del papa Francesc. I, en el cas del Dr. King, serà precisament el primer president no blanc de la història dels Estats Units qui commemorarà enguany aquell discurs amb tots els honors.

Ja veuen que aquestes dues simetries no són gens forçades. Però l'altre dia, quan em van venir al cap, vaig pensar immediatament en l'ambigüitat d'allò que caldria celebrar realment avui en dia. Vaig pensar també en la dolorosa diferència de plantejament tant de Pacem in Terris com de I have a dream en relació a coses que estem dient l'any 2013, mig segle després. Immersos en una crisi que no ens esperàvem ni en el pitjor dels nostres malsons, el nostre to és en el millor dels casos cautelós i, en el pitjor, directament depriment. En el cas de Joan XXIII i de Martin Luther King hi ha un optimisme que avui consideraríem intempestiu, gairebé insensat. Penso que aquest contrast obliga a una reflexió profunda sobre unes quantes coses.

Crec, en primer lloc, que la correcta contextualització d'aquells dos textos encara n'engrandeix més el contingut. L'any 1963, quan King pronuncia el seu discurs, un home de raça negra encara era en molts estats del sud alguna cosa semblant a un menor d'edat perpetu que, a tot estirar, mereixia un tracte millor. En el cas de la Sud-àfrica de la mateixa època, els negres ni tan sols arribaven a aquesta categoria. Però King tenia un somni, i avui als Estats Units hi ha un president que es diu Obama, i a Sud-àfrica hi ha un expresident que es diu Mandela. En el cas de Pacem in Terris , estem parlant d'un món amb dos blocs enfrontats amb armes nuclears, i d'un procés de descolonització que acabaria generant enormes carnisseries i vulneracions dels drets humans de tots els tipus, especialment a l'Àfrica. Des de la nostra perspectiva, aquell to esperançat i gens dubitatiu era il·lògic, atesa la situació. I, de fet, era rotundament poc realista, si més no a curt termini. Passats 50 anys justos, però, constatem que aquell optimisme, sense estar de cap manera justificat, sí que tenia un sentit.

En segon lloc, i a risc de semblar contradictori, penso que la nostra actual falta d'optimisme està justificada precisament pel fet que han passat 50 anys, i no tres o quatre mesos. Vull dir, ras i curt, que ens hem adonat que hi ha determinades transformacions profundes que tenen un abast llarguíssim, que va molt més enllà d'una generació. Els militants negres radicals que poc abans de morir King l'anomenaven despectivament Uncle Tom no creien en la política, que és justament la manera com Obama va accedir a la presidència dels Estats Units. Als qui van protagonitzar la sinistra Revolució Cultural xinesa els passava una cosa semblant: van substituir l'optimisme pel deliri utòpic, que és una altra cosa ben diferent, associada, sense cap excepció històrica coneguda, al patiment massiu i al fracàs.

Tercera i última: potser tot hauria de consistir a saber conjugar un to irrenunciablement optimista amb una acció política que en cap cas pot basar-se en rucades populistes ni en la cada cop més preocupant adulació de les masses a què em referia aquí mateix la setmana passada. A Catalunya estem vivint un procés d'emancipació nacional que ja no té retorn, però que podria fracassar si no modulem bé la proporció entre l'optimisme i -disculpin el terme- la puteria. Dilluns passat, aquest diari destacava a la portada la magnitud d'una guerra bruta de paperots falsos que no ha fet res més que començar. La lírica està molt bé, i l'èpica ens fa inflar el pit, però en aquestes circumstàncies el que cal és astúcia i pragmàtica i un gran somrís als llavis, perquè tenim un somni però acumulem ja massa escarments.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF