15/03/2016

La fractura analògica

3 min

Quan un establiment comercial dura dues o tres generacions, o fins i tot més, ja no se’l pot considerar una simple botiga. Esdevé una institució. La setmana passada va tancar Discos Castelló, que havia iniciat la seva aventura el 1928, és a dir, fa 88 anys. La quantitat d’hores de la meva vida que he passat a Castelló Clàssica -la que hi havia a la vora de la Cocteleria Boadas, al carrer Tallers tocant a la Rambla, i que ja va tancar fa temps-és incalculable. A Castelló havien venut vells discos de gramola, vinils, cassets, CDs o coses avui tan oblidades com els LDs (els enormes laserdisc, en què els concerts, a més d’escoltar-se, es podien veure). El mateix dia que van tancar, els propietaris de la botiga van declarar que la pirateria havia fet molt mal, sens dubte, però que aquest fet no ho explicava tot. Al capdavall, la responsabilitat última de la decadència d’aquest negoci es basa en un evidentíssim -i en aparença imparable- canvi de tendències en el consum. En si mateixa, aquesta transformació em sembla indiscutible. Però això és quedar-se a la superfície de la qüestió. Hi ha una pregunta de més volada que crec que cal fer. Una transformació tecnològica -la digitalització- ha comportat una transformació de tendències; però, més enllà de les òbvies conseqüències comercials, ¿com s’acabarà traduint a llarg termini? O dit d’una altra manera: ¿quines seran les transformacions socials derivades d’aquest canvi de tendències? Els resumiré aquí la meva hipòtesi, que és la de la fractura analògica.

Penso que el futur és un món de pobres mirant vídeos de gatets al YouTube -que evidentment seran de franc- a través de la pantalleta del mòbil, a la vora d’un altre món de sales confortables on hi haurà sons reals d’instruments de fusta o de metall cars i gens virtuals. Hi haurà gent que escoltarà música gratuïta al mòbil i altres -pocs, com sempre- que pagaran 50 euros per escoltar violins italians del segle XVIII davant seu. La fractura analògica, que constituirà també una gran fractura social, la marcarà la possessió de coses reals amb valor de canvi igualment real (després tornaré a aquesta qüestió, molt més important del que sembla). Per aquesta raó hi haurà persones que llegiran PDFs de franc i altres que, pagant, tindran llibres de paper enquadernats en pell. Hi haurà gent que només accedirà a la informació i gent que la tindrà per sempre en forma d’objectes físics (un disc, un llibre). En la mesura que són una eina de consum, no és descartable que, fins i tot a curt termini, els mòbils o la mateixa connexió a internet siguin gratuïts -de fet, en un cert sentit, ja ho són-. Llavors, la gran ratera de la gratuïtat total consumarà la fractura analògica, un concepte que no formulo en termes sarcàstics (en relació a la noció, déjà très démodée, de fractura digital) sinó del tot literal.

Les conseqüències de tot plegat no són innòcues. Provaré d’explicar-ho per mitjà d’una distinció econòmica molt marxista, la que relaciona el valor d’ús amb el valor de canvi. Una ampolla d’aigua encetada té un innegable valor d’ús (serveix per hidratar) però, en circumstàncies normals, cap valor de canvi (difícilment podríem vendre aquesta ampolla encetada i desagradablement xarrupada a una altra persona). Un arxiu MP3 té un evident valor d’ús (ens permet escoltar una cançó) però un nul valor de canvi (si l’has baixat a cost zero i tothom el pot baixar a cost zero, val zero). Un llibre vell, en canvi, pot arribar a valer més, moltíssim més, que un llibre nou, com bé saben els bibliòfils. Vull dir que els MP3 que he comprat a l’iTunes no li serviran de res al meu fill, encara que m’hagin costat diners; els llibres antics, o la meva col·lecció d’instruments musicals, en canvi, sí. Heus aquí la naturalesa de la fractura analògica.

Hi ha molts fets recents comparables a aquest. Fa menys de 25 anys, abans de la proliferació de les companyies aèries de baixa qualitat (no dic pas “baix cost”), volar era una experiència més aviat plaent per a tothom. Ara només ho és per als qui volen amb determinades companyies que disposen, fins i tot, de luxoses suitesindividuals. ¿Resultat? A diferència del que passava abans, ara hi ha gent que viatja com animals, amb un tracte que no resulta exagerat qualificar d’humiliant, i altres que volen envoltats de comoditats. Amb tot això vull dir que escoltar música de franc o viatjar a Londres per 30 euros és molt xulo i fa molta gràcia, sí, però acaba passant una factura col·lectiva inassumible. Abans de pronunciar la paraula democratització, doncs, comptin fins a deu. O fins a mil.

stats