17/05/2016

Una confiada decadència

3 min

Tal com passa amb certes malalties greus, la decadència sempre comença sent asimptomàtica. O quasi: si es para bé l’orella, se senten sorollets lleus, tot i que ja inquietants. Parlo, en general, d’Europa, i fins i tot d’Occident. Donald Trump és un populista que s’adreça als indignats nord-americans de classe mitjana. Igual que els populistes europeus, Trump té un discurs basat en l’exculpació i l’adulació de les masses, que mai no tenen la culpa de res, que tot ho fan bé. El populisme no és res més que això i, quan van mal dades, sol triomfar. El sobreendeutament de les classes mitjanes, per exemple, te’l pots espolsar de damunt dient que és per culpa de la pressió fiscal originada pels serveis públics que rep la immigració il·legal que ve de Mèxic; però també pots dir que és per culpa d’una hipoteca que et van fer signar en contra de la teva voluntat després de ser sotmès a tortures en una sucursal bancària. El mecanisme d’exculpació i d’adulació del populisme no és de dretes ni d’esquerres. No té ideologia, sinó recursos emocionals per fer pessigolles electorals a la gent. Trump és un personatge horrible en tots els sentits, però això no el fa gaire diferent de certs polítics europeus que comparteixen exactament els seus mateixos objectius adulatoris i exculpatoris.

La decadència, com dèiem abans, comença sent asimptomàtica, però la seva presència depriment acaba aflorant tard o d’hora quan som incapaços d’encarar un repte important amb valentia. En el cas d’Europa, la pedra a la sabata està avui relacionada amb un conflicte que, remotament, va ser causat per la mateixa Europa colonial i que ara mateix només té una solució militar complexa i arriscada. Hi ha coses que es poden solucionar amb el diàleg i la negociació; afortunadament, són la majoria. En altres casos, però, això és impossible, sigui per la urgència de la situació o per altres raons. La nostra abúlia a l’hora d’intervenir en el conflicte de Síria hem decidit anomenar-la, acomodatíciament, “crisi dels refugiats”. És a dir, amb una barra col·lectiva considerable hem optat per transformar la conseqüència d’un problema... en la seva causa! Amb diferents llenguatges i estils, amb embolcalls retòrics que sovint ens fan perdre la perspectiva correcta, aquestes actituds retràctils són comunes a quasi totes les democràcies occidentals.

¿Disposem de precedents -o si més no de referents- per calibrar-ne l’abast i les conseqüències? I tant que sí, i són ben coneguts. Imaginem, per exemple, que a començaments de la dècada del 1940 les democràcies occidentals haguessin optat per fer-se càrrec només de les conseqüències del nacionalsocialisme alemany. Era la via més fàcil i còmoda: gestionar els refugiats de la França ocupada o de la regió dels Sudets tot ignorant les causes per les quals havien hagut d’anar-se’n. Actuant així, s’haurien estalviat el Desembarcament de Normandia i molts altres maldecaps. Però avui, molt probablement, ja no existirien com a països. O sense necessitat d’imaginar res: no intervenir a Espanya després del cop d’estat feixista del 18 de juliol del 1936 era el més senzill i econòmic, sens dubte. ¿Resultat? Quaranta anys de dictadura franquista, que, en el cas de Catalunya, va anar acompanyada d’un intent de genocidi cultural.

Avui els tripijocs entre la Unió Europea i Turquia, amb l’indolent vistiplau dels Estats Units, ens porten per força a evocar altres temps. Era molt més fàcil no desembarcar a Normandia que fer-ho. Només calia enviar paquets de la Creu Roja als camps de concentració i acollir alguna família de francesos que no estaven d’acord amb Pétain. I tal dia, inexorablement, faria un any. Pel que Trump ha dit fins ara, resulta del tot improbable que enviés soldats a morir a la platja d’Omaha, perquè els beneficis d’aquesta acció no serien electoralment rendibles a curt termini. No es tracta d’una actitud no intervencionista -si fos així, rai- sinó dimissionària, que és molt diferent, i ara mateix és compartida per la majoria de països occidentals. El sargit de rellogar aquella pobra gent al govern turc no només no resol cap problema sinó que l’agreuja, tot ubicant-lo en un carreró sense sortida. El populisme de dretes no vol cap refugiat, i el d’esquerres tots. L’objectiu de tots dos és que tot segueixi igual. El fet que això impliqui violacions massives de dones, l’esclavització dels iazidites o fins i tot la mort per crucifixió de cristians importa ben poc.

stats