17/04/2018

Tots davant del mirall

3 min

FilòsofEl procés català ha generat una literatura específica, i fins i tot una primmirada escolàstica amb dialecte propi. Estem parlant de molts quilos de llibres, i de moltíssims altres que encara no s'han escrit. Hi ha de tot: des d'anàlisis basades en les efímeres ocurrències del Twitter fins a obres que tenen voluntat de ser útils d'aquí una generació. El periodista i exsecretari de Comunicació de la Generalitat Josep Martí Blanch acaba de publicar un paper de la segona tipologia: una cosa seriosa, documentada, molt ben escrita i, sobretot, viscuda. No és el mateix haver palpat el complexíssim període que va del 2010 al 2016 exercint una responsabilitat com l'esmentada que haver fet només d'espectador i gràcies. 'Cómo ganamos el proceso y perdimos la república' (ED Libros) és una crònica feta des de dins "del castell", com diu ell mateix, però sense transformar les vivències directes en dards malèvols ni el coneixement profund de certes persones en tafaneries. No es tracta d'una qüestió de contenció o de prudència sinó de lleialtat, que és una cosa molt diferent. Vista la incontinència verbal de certs personatges que han estat –o, per desgràcia, encara estan– al cor mateix de la política catalana, paga la pena destacar la qüestió.

L'assaig de Martí consta d'una molt acurada i gens rutinària cronologia dels fets, així com de diverses reflexions de llarg recorregut que, al meu entendre, convindria prendre's molt seriosament. Aquí ens detindrem només en alguna, òbviament. Fa referència a un mirall. Aquests estris tenen el mal costum de reflectir-nos: ens mostren tant el que ens agrada com el que ens incomoda de nosaltres mateixos. Després hi ha els miralls aquells dels parcs d'atraccions 'à l'ancienne', on ens podem veure grassos o prims segons que ens vingui de gust una cosa o bé l'altra. A Espanya hi ha la temptació de considerar que han guanyat, i d'acompanyar aquesta sensació de victòria amb una actitud venjativa. Però, com bé argumenta Josep Martí, Espanya no ha vençut, sinó tot el contrari. Constatar que l'Estat és una construcció precària que es pot desmanegar en qualsevol moment no és cap victòria. L'espectacle cada cop més increïble de la nul·la separació de poders, o el fet que l'agenda catalana es mengi la resta de temes, fins i tot pel que fa a política internacional, és una derrota per a Espanya, que sempre ha viscut angoixada pels gemecs –absolutament estèrils– de la generació del 98.

En aquest mateix mirall, tanmateix, també s'hi hauria de mirar una Catalunya que, des del punt de vista de la seva emancipació nacional, ha fet un pas de gegant, però que alhora ha quedat seriosament tocada. Avui, quan demanem poder dir el que pensem, reclamem la llibertat dels presos polítics i exigim la retirada del 155, estem repetint amb tots els ets i uts una consigna que donàvem per morta i enterrada: "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". Vam començar demanant la independència i hem acabat implorant que torni l'Estatut... Malament rai. Què ha passat? Moltes coses que convé no agrupar sota cap concepte unitari identificable amb la noció de 'fracàs'. Això fora injust, sens dubte. Però provar d'evitar aquest tema desagradable amb la tonterieta que no ens hem d'"autoflagel·lar", etc., constitueix una considerable mostra d'immaduresa política. Entre flagel·lar-se absurdament i cantar victòria abans d'hora hi ha un raonable terme mitjà. És cert que no agrada gaire als primaris de cada cada casa. Què hi farem.

Què proposa, doncs, aquest paper que els estic comentant? Una cosa ben difícil: fer política. Dit així, pot semblar una frase feta, però vol dir coses molt i molt concretes. Fer política significa, per exemple, que Espanya sigui capaç d'admetre que no es desempallegarà màgicament de dos milions de persones que reclamen la independència. També, que Catalunya assumeixi que, si més no de moment, no disposa d'una majoria real per proclamar-la. Fer política significa assumir que la situació no es resoldrà a còpia de garrotades ni d'excepcionalitats processals, però tampoc organitzant, posem per cas, manifestacions coreografiades cada quinze dies. Tot això no agradarà als purs d'una banda ni de l'altra, i això és el que ho fa interessant des de la perspectiva darwiniana de la selecció natural: mancats ja de reflexos i d'idees, els aparatosos dinosaures del processisme i l'antiprocessisme –totes dues actituds responen a la mateixa impotència– haurien de ser substituïts per líders de debò. No els busquin a les joventuts dels partits, però.

stats