04/07/2017

Les solucions positives

3 min

La setmana passada vaig llegir el breu manifest Per Catalunya i la democràcia, avalat majoritàriament per persones vinculades al PSC i a l’antiga CiU. Conec alguns dels signants i no tinc cap dubte que la seva actitud és constructiva i honesta. He tingut el plaer de discrepar-hi cordialment, tant en públic com en privat. Altres noms de la llista, en canvi, em semblen realment desconcertants. En tot cas, aquest no és el tema de l’article. En aquest manifest es diuen coses que, fins i tot persones com un servidor de vostès, que està a favor de la celebració del referèndum i de votar a la independència, han de prendre en consideració. La més important -tot i que no gaire ben expressada en l’esmentat paper-és la que vincula legalitat i legitimitat per mitjà del concepte d’estat de dret.

És indiscutible que, com passa en qualsevol procés polític sense precedents històrics reals, el camí està envoltat de vertiginosos penya-segats, aigües pantanoses i pedregars de tota mena i condició. Negar això, com han fet alguns, és alguna cosa més que una ximpleria: és una irresponsabilitat. En si mateix, el risc és real; una altra cosa ben diferent és quan el col·loquem en els platets de la balança i observem -o no- que paga la pena, o que fins i tot és inevitable. De processos d’independència derivats de la descolonització, per exemple, n’hem presenciat moltíssims. En tots hi ha un seguit d’elements en comú que permeten orientar-nos amb una certa claredat. Aquí, en canvi, toca anar a les palpentes, o gairebé. Uns ho consideren temerari i d’altres, com jo mateix, meritori, en la mesura que mostra una societat civil real, és a dir, madura, vertebrada i assertiva. Tot plegat és discutible, evidentment.

El que m’interessa de l’esmentat manifest, en tot cas, és la proposta final. Es demana “als qui tenen la legitimitat política per fer-ho, i especialment al govern espanyol”, que trobin, amb una certa urgència, “solucions positives per a Catalunya i el conjunt d’Espanya”. És difícil estar en contra d’aquesta admonició, evidentment. El problema arriba quan hom intenta concretar la naturalesa d’aquestes “solucions positives”. La segona constatació resulta encara més dolorosa: aquestes possibles “solucions positives” no responen a un fet espuri i conjuntural, derivat, fa quatre dies, del procés independentista. No. En un sentit estrictament polític, la recerca de “solucions positives” per a Catalunya i el conjunt d’Espanya va començar fa 132 anys, amb el Memorial de Greuges del 1885. De solució no se n’ha trobat mai cap... i no és perquè no s’hagi intentat! La darrera temptativa es va produir precisament durant la presidència de Pasqual Maragall, amb l’Estatut del 2006. Aquest complicat intent va culminar el 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional que contradeia la voluntat popular expressada en un referèndum legal i amb garanties. Subratllo aquest fet en relació a les objeccions al referèndum suposadament il·legal i sense garanties de l’1 d’octubre del 2017, el germen fundacional del qual es troba en la resposta massiva del 10 de juliol del 2010 contra aquella sentència. Ignorar el resultat d’un referèndum legal i amb garanties ha portat a l’intent de celebrar-ne un altre d’igualment legal i amb garanties, però ja en un altre marc mental. És una curiosa lliçó històrica.

Potser vaig molt errat, però crec que si en 132 anys no s’ha trobat cap “solució positiva” per a Catalunya i el conjunt d’Espanya és perquè no existeix. El més al·lucinant de tot plegat és que el catalanisme polític va néixer justament per provar de trobar-la. L’independentisme com a opció política majoritària arriba tardíssim, quan ja no queda cap sortida realista. No oblidem que el tripartit no només no aposta per la via de la independència sinó que fa president José Montilla. La cèlebre “pluja fina” és el darrer fenomen meteorològic de l’autonomisme, no el primer de l’independentisme. A partir del 2010 encara es buscava desesperadament una “solució positiva”. De fet, avui, juliol del 2017, el govern de Junts pel Sí encara fa passes per assolir-la, sense cap èxit. Això passarà fins a l’últim segon, però ja en un altra pantalla, i amb uns altres objectius. El govern en minoria del PP, manant gràcies a l’abstenció del PSOE, no farà res: si han passat 132 anys, per què no poden passar-ne 132 més? Al cap del carrer hi ha els serrells de contingència, la indeterminació, l’atzar: fa de mal dir, però crec que, en les circumstàncies actuals, són els que acabaran tancant la qüestió. Sospito, això sí, que serà abans que passin 132 anys més.

stats