31/10/2017

La quarta via, o la cinquena, o potser cap

3 min

“Jo us declaro marit i muller”, diu la persona capacitada per fer-ho, i constitueix un matrimoni. L’acció del verb s’acompleix en el mateix moment en què es pronuncia la frase. El mateix passa quan dic “Ho juro”, o “Prometo que”, o “Queda inaugurat aquest poliesportiu”. No hi ha distància entre el dir i el fer. Aquest tipus de verbs s’anomenen performatius, i van ser estudiats per Austin, Searle i altres filòsofs de la tradició anglosaxona. L’any 1979 Jean-François Lyotard va popularitzar l’expressió performativitat, considerada com una de les actituds definitòries del nostre temps. Quan dic “Aquest bolic de filferros és una obra d’art, i jo, que l’he fet, soc un artista” provo d’accedir al Parnàs de l’escultura tot pronunciant una sola frase.

És evident que per molt que repeteixi “Està nevant” l’acció no es farà efectiva fins que no comencin a caure flocs de neu. Nevar no és un verb performatiu com jurar. En canvi, quan la persona facultada per fer-ho diu “S’aixeca la sessió”, el seu acte de parla (speech act, en la terminologia de la filosofia analítica) equival a dur a terme l’acció proposada. Ara suposem que dic: “Soc l’home més atractiu de tot l’hemisferi nord”. Ni que sigui per caritat, potser la meva mare, o la meva dona, o algun bon amic o amiga, assentiran. Tanmateix, no crec que la resta de persones que llegeixin l’enunciat s’adhereixin al sentit literal de la frase. La meva convicció, i la d’algunes altres persones, ¿valdria per considerar plausible aquesta insensata afirmació? Sí i no. Com que no té cap efecte jurídic o administratiu real, i tenint en compte que és impossible afirmar el contrari -la subjectivitat del concepte d’“home atractiu” és òbvia-, l’afirmació podria tenir un abast performatiu restringit... i poca cosa més.

Ara suposem que un Parlament triat democràticament i que disposa d’una majoria suficient, com en el cas del català, declara la independència. En aquest precís context, ¿som davant d’un acte performatiu? El fet de dir “Constituïm la República”, o altres expressions anàlogues, ¿fa que s’acompleixi l’acció enunciada en el moment d’enunciar-la, com passa en el cas del verb jurar o en l’expressió aixecar la sessió? En abstracte, som davant d’un acte performatiu dubtós. El problema és que, en aquest cas concret, no podem parlar en abstracte sense més ni més, perquè l’acompliment de l’acció no depèn només del qui la formula. En política, les abstraccions serveixen per embolcallar o legitimar els fets consumats, però no a l’inrevés. Un petit détail...

Suposem que, abans de pronunciar l’esmentada frase, Catalunya hagués tingut la possibilitat de controlar fronteres, ports i aeroports, gaudís d’algunes complicitats internacionals, disposés d’un vistiplau substancial del món econòmic i estigués dotada d’estructures efectives de recaptació d’impostos. Llavors la independència no caldria declarar-la : seria un fet. Les solemnitats verbals servirien per consumar-lo simbòlicament després, no per fantasiejar una realitat inexistent abans, com ha passat en aquest cas. ¿“Constituir la República” és, en aquest cas, una expressió performativa o bé una agònica fórmula buida de contingut?

Molts havíem assumit amb tota la determinació possible les conseqüències de la independència: les bones i les dolentes. Que tot plegat era molt i molt difícil resultava i resulta evident. Les conseqüències de proferir una simple frase que no portava enlloc -que ja sabíem que no portava enlloc i que, a més a més, perjudicava a tothom- eren una altra cosa ben diferent, però. A canvi de la independència de Catalunya, moltes persones -jo mateix- estàvem disposats a passar per l’inevitable pedregar. A canvi només d’una frase vistosa derivada de l’èpica de la desobediència -això és el que ha estat aquesta pseudo-DUI-, no: ja som grandets, per a aquestes coses. Tot i que resultarien legítims, ara no és el moment de fer retrets ni de burxar nafres. Això no significa, però, que perdem la lucidesa com qui perd les claus de casa. La via iniciada ja no té recorregut. Imaginem-ne una altra, doncs, però sense mamar-nos el ditet. Em pregunto, entre altres coses, si és obligatori que aquesta quarta o cinquena via impliqui participar en unes eleccions convocades per la mateixa autoritat colonial que va transformar el referèndum en un apallissament massiu. Em pregunto també què passaria si l’independentisme tragués 134 diputats i l’unionisme només 1, tot i que la resposta és autoevident: tot seguiria igual que ara. Bé, igual no, perquè llavors hauríem legitimat l’aplicació de l’article 155 amb els nostres vots.

stats