03/03/2020

Pòquer de res

3 min
Assistents a l'acte del Consell per la República del dissabte 29 de febrer a Perpinyà.

"Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol". Són declaracions de l'exconsellera Clara Ponsatí pronunciades a Londres el juny de 2018, abans de la sentència del Tribunal Suprem sobre la causa general de l'1 d'Octubre. La professora Ponsatí, per cert, va utilitzar sense complexos la paraula derrota per referir-se a la situació en què es trobava en aquell moment l'independentisme. Em consta que en alguns cercles de JxCat les seves paraules van causar llavors estupefacció. Potser convé contextualitzar-les: qualificar de joc aquells fets va acabar convertint-se després en un argument –val a dir que una mica precari– per neutralitzar les gravíssimes acusacions de la Fiscalia. Diumenge passat, en el primer acte de campanya de JxCat, fet a Perpinyà, Ponsatí va fer la ponència més abrandada i vehement, i amb molta diferència. “No ens deixem entabanar per fotografies de taules de diàleg i enganyifa”, va dir.

A veure si ens entenem, que em perdo. Hi havia una vegada un joc basat en una enganyifa (un farol, conegut també com a catxa) que ha portat a un altre joc que, en realitat, és una altra enganyifa. Això va d'aixecades de camisa mútues, doncs? De què va, exactament? M'agradaria molt saber-ho després d'haver aportat el meu microscòpic granet de sorra per facilitar la celebració del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 (sí, m'autoacuso de sediciós, senyoria) i sentir-me avui justificadament entabanat. En tot cas, les declaracions de Ponsatí del juny de 2018 tenien una segona part. Reprenc la citació: "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol. Hem de posar contra les cordes les nostres forces polítiques i desemmascarar el partidisme, la gran debilitat que ens ha dut a la derrota".

Partidisme? Tornem al míting de Perpinyà. L'aparició d'Oriol Junqueras va anar acompanyada d'una molt majoritària xiulada (alguns mitjans, en un acte de sectarisme veritablement preocupant, incompatible amb les normes més elementals del periodisme seriós, van censurar el so directe). Xiular una persona que és a la presó, ¿no és una de les formes més moralment abjectes del partidisme que Clara Ponsatí volia “desemmascarar” el juny de 2018? Em torno a perdre: de què va, tot això? ¿És un altre joc, una tàctica electoral de vol gallinaci, una estratègia a més llarg termini? O potser no és res? No la descarto pas, aquesta hipòtesi: un pòquer de res que no està destinat a guanyar ni a perdre, sinó a allargassar la partida tant com es pugui.

Les classes mitjanes occidentals, incloses les d'aquest país nostre, van desenvolupar una mena d'instint col·lectiu després de la Segona Guerra Mundial, potser perquè a la dècada del 1930 la van espifiar. Aquest instint explica coses que en el seu moment semblava que no tenien gaire sentit però que després hom va trobar assenyades i justificades. Els anglesos van foragitar el seu idolatrat Churchill a les urnes quan semblava que ho tenia tot encarat; i els francesos van preferir l'autoritarisme charmant de De Gaulle a les frivolitats dels maîtres à penser de l’esquerra de saló que descrivien Stalin com una mena de semideu que havia inaugurat una nova religió. Les classes mitjanes catalanes que el 2010 van decidir deixar enrere el tripartit i van optar majoritàriament per CiU, tot portant Artur Mas a la presidència de la Generalitat, també sabien el que feien.

Els qui abans votaven CiU, ¿optaran ara per una confluència de laportisme, carreterisme, lopeztenisme i pujolisme sobreactuat? ¿O només ho farà la franja d'edat d'entre 50 i 70 anys que diumenge es va aplegar a Perpinyà? (no ho dic amb cap acritud: jo en tinc 55). No ho sé pas, però m'estranyaria moltíssim. De fet –i potser vaig molt errat– crec que d'aquí ben poc podríem veure com ERC assumeix un paper hegemònic durador en la política catalana, que és una cosa ben diferent a guanyar unes eleccions concretes. A partir d’aquell moment, les esmentades classes mitjanes hauran de tornar a afinar bé l'olfacte per distingir la catxa o farol de la realitat.

Quan era jovenet, sempre hi havia algú que s'empassava l'ham quan li dèiem: "Juguem? Si surt cara guanyo jo, i si surt creu perds tu". Tot i que l'aixecada de camisa era òbvia, sempre hi havia algú que no veia el truc. És gairebé segur que aquesta juguesca es tornarà a exercitar en els propers mesos. Si el diàleg implica algun avenç tangible, tothom dirà que els quatre asos i el jòquer eren seus. Si fracassa, tanmateix, només serà per culpa d'ERC. Un bon repòquer de res, que podrem celebrar amb una copa de cava imaginari.

stats