Patriotisme administratiu

Si allò que articula una nació és un carnet de DNI, malament rai

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU

En la primera gran campanya publicitària d'UPyD es veia el DNI de Rosa Díez al costat d'una curiosa proclama: "El que ens uneix". ¿El que ens uneix era una pròtesi burocràtica creada el 1944 perquè la dictadura franquista controlés millor el personal? ¿Realment l'esmentat cartró plastificat representa una identitat col·lectiva? Aquella patètica, desesperada apel·lació al patriotisme administratiu tenia alguna cosa de capitulació prematura: si allò que articula una nació és aquell carnet, malament rai. A les nacions de veritat les uneix, entre altres coses, la lletra d'un himne, és a dir, un relat inventat i sempre amb un punt d'hiperbòlic, però emocionalment compartit i políticament consensuat. De lletra d'himne, Espanya no en té ni en tindrà: quan tocava refundar l'Estat per mitjà de nous símbols, després de la mort del general Franco, es va optar per no tocar res. Avui l'únic relat possible continua sent el DNI del qual parlava aquella auxiliar administrativa transformada en estadista anomenada Rosa Díez. L'argument tavernari no falla: "¿Qué pone en tu DNI, eh?"

El cap de setmana passat, l'extrema dreta espanyola, convocada no sé si per Casadorivera o per Riveracasado –insisteixo que ja no els sé distingir–, va protagonitzar una 'marcia su Alsasua' amb autocars provinents de les províncies de sempre. En aquest cas estaven a prop de la localitat navarresa d'Altsasu, però en altres ocasions no tenen problemes a l'hora d'arribar fins a Barcelona. A la pàgina web d'España Ciudadana ( www.espana-ciudadana.es) hi ha un paràgraf que comença amb la frase més honesta que he llegit darrerament: "Ha llegado la hora de liberarnos de nuestros complejos..." Impressionant. És evident que aquest acomplexament existeix, però resulta ruboritzador que es reconegui d'una manera tan descarnada. I aquests complexos, per cert, quins són? Tot llegint el breu manifest d'España Ciudadana com si fos un negatiu, el seu origen aflora d'una manera gairebé obscena. Són conscients que l'actual 'statu quo' polític i administratiu d'Espanya deriva de la Constitució del 78; també són conscients, però, que la Constitució del 78 està directament marcada per l'herència de la dictadura franquista, cap de l'Estat inclòs.

Quan tocava refundar l'Estat per mitjà de nous símbols, després de la mort de Franco, es va optar per no tocar res

A l'hora d'especificar la naturalesa dels esmentats complexos, hi ha un moment que el discurs regeneracionista arriba a resultar indistingible del de José Antonio, fins i tot en termes d'estil literari: "Viene la España de la que nos vamos a volver a sentir orgullosos, viene la España con la que vamos a recuperar la dignidad". Aquesta apel·lació a un passat inconcret i feliç mereix una anàlisi. En efecte, a quin moment o moments de la història d'Espanya s'està referint? I la dignitat nacional, quan es va perdre? De qui va ser culpa, tot plegat? L'alliberament de l'acomplexament, implica una reescriptura de la història? I en relació a aquesta reescriptura, quin paper hi té la defensa que Casadorivera o Riveracasado fan del Valle de los Caídos? Jo crec que aquestes preguntes que acabo de formular estan justificades i haurien de ser d'obligatòria resposta.

A les eleccions generals del 2016, Cs va obtenir a la localitat navarresa d'Altsasu 121 vots sobre un total censat de 5.772 ciutadans. És una quantitat irrisòria, purament testimonial. La formació guanyadora fou la formada per Podem-IU-Equo-Batzarre, amb 1.283 vots. El cap de setmana passat, però, semblava com si la concentració espanyolista representés la majoria d'aquella població i l'estigués defensant de la pèrfida minoria que l'oprimeix. Era el món al revés. I és que potser el patriotisme administratiu té menys adeptes dels que sembla, tot i que molts són influents. El corporativisme de toga o pistola pesa molt, sens dubte, però a l'hora de comptar els vots suma ben poc. És el que té la democràcia.

El corporativisme de toga o pistola pesa molt, sens dubte, però a l'hora de comptar els vots suma ben poc. És el que té la democràcia

Incapaços d'articular un discurs constructiu i il·lusionant sobre una Espanya inclusiva i projectada a l'Europa que ara mateix s'enfot de l'actuació dels seus jutges i fiscals, les plataformes com l'esmentada tendiran a convertir-se en aquelles marxes orangistes de l'Ulster que passaven pels barris catòlics pel simple plaer de tocar allò que no sona. És el que va passar exactament a Altsasu fa uns dies. Al mateix ministre Marlaska allò li va semblar una cosa fora de lloc, i fins i tot sectors de la Guàrdia Civil van mostrar el seu malestar per la utilització partidista de la institució. L'estrambòtic i acomplexat patriotisme administratiu espanyol –"¿Qué pone en tu DNI, eh?"– no és viable, però generar merder sempre és segur i funcional quan qui fa de jutge també exerceix de part.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF