Els nous anys vint

Dilluns llegia a l'ARA un molt interessant article de Quim Aranda que feia referència, entre altres coses, a les tribulacions eròtico-festives de Boris Johnson i a la manera com havien estat emprades pels serveis secrets russos per remenar cireres al Regne Unit. Resulta que Johnson és un home de bragueta fàcil i no diu que no a les festes bunga bunga a l'estil Berlusconi. Un bon dia el va convidar Ievgueni Lébedev al seu palauet, o palauàs, de l'Úmbria, a Itàlia, i després d'esquivar els seus propis serveis de seguretat se'l va veure “desarreglat i amb ressaca” a l'aeroport. És probable, per no dir segur, que aquella o altres festes per l'estil donessin lloc a sucoses fotografies. Si Johnson no fos una persona pública el fet resultaria anecdòtic, òbviament; en el cas d'un primer ministre britànic, tanmateix, la cosa pot tenir conseqüències incalculables. ¿L'assumpte té a veure potser amb la progressiva pèrdua de privacitat relacionada amb les noves tecnologies, etc.? En absolut. Això, exactament això, ja va passar fa un segle, entre la dècada del 1920 i la del 1930. La bragueta és molt anterior a l'iPhone. Un obscur personatge anomenat Willi Münzenberg, alemany al servei de Stalin, va ser l'encarregat fa cent anys de fer una feina igual a la de l'esmentat Lébedev. Es va posar en contacte amb la majoria de grans intel·lectuals europeus apel·lant a dues velles temptacions: la vanitat i el sexe.

En algun moment de la seva vida, de manera directa o a través de mitjancers, de prop o de lluny, havent-lo tractat personalment o sense conèixer-lo de res, personatges com Jean-Paul Sartre o Dashiell Hammet i moviments culturals tan rellevants com el surrealisme o el grup de Bloomsbury van estar sota l’influx de Münzenberg. És així com l'egòlatra André Breton va quedar convençut que els seus avorrits manifestos formaven part de la història de l'art a la mateixa altura que els grans poetes de l'època. És així també com el pederasta André Gide mai no va estar faltat de noiets que li reien les gràcies. Willi Münzenberg fou un espia de Stalin, tot i que el seu apostolat comunista es remunta ja a l’època de Lenin. Tenia la missió de seduir els principals intel·lectuals d’esquerra de la dècada del 1930, tant a Europa com als Estats Units, i acostar-los a la causa soviètica. Ara ens pot semblar normal, gairebé lògic, que els intel·lectuals progressistes d’aquella època fossin prosoviètics. Aquesta percepció és errònia, si més no parcialment. La deriva totalitària i directament criminal de l’incipient estat soviètic va foragitar molts adeptes de primera hora. Calia redreçar aquella imatge, i això només era possible anant més enllà de la persuasió o fins i tot de la mentida. Calia apel·lar directament a una realitat que estava més enllà de la mateixa realitat. Potser per això els surrealistes foren dels primers a empassar-se l'esquer... Heus aquí la inexplicable victòria de Münzenberg. La seva feina va ser discreta i impecable; la història n’és testimoni, d’això. De fet, encara dura... “És molt possible –diu Josep Pla– que la presència d’intel·lectuals en els cercles anomenats aristocràtics o burgesos no tingui altra justificació que la capacitat que de vegades tenen aquests elements per a amenitzar el tedi dels grups amb els seus sarcasmes més o menys aguts, més o menys serpentins i alambinats. Els intel·lectuals sempre han tingut un fons de joglars”.

Els nous anys vint comencen igual que els del segle passat: amb unes ganes enormes de treure'ns el coi de mascareta i fer totes les festasses possibles. Queden moltes fotos de fa cent anys on el personal porta morrió per protegir-se, val a dir que sense gaire èxit, de la mortífera grip del 1918-1920. El vell Imperi Rus, que durant dècades es va fer dir Unió Soviètica i que ara s'anomena Federació Russa, actua igual que abans, si tenim en compte el cas Johnson i moltíssims altres. L'esquer dels xinesos és un altre: sense disparar ni un sol tret, s'han fet els amos de mig Àfrica a còpia d'oferir una il·lusió de prosperitat i de teledirigir les noves elits econòmiques en funció dels seus interessos. En ambdós casos, i per diferents raons, la fi de la pandèmia anirà més o menys a favor seu, especialment en el cas de Xina, que avui representa la principal amenaça per a les democràcies occidentals, de moment dubitatives en relació al desmantellament de la globalització. Sigui com sigui, si això no es fa en aquesta dècada, les classes mitjanes occidentals tenen els dies comptats. La vanitat i el sexe, en canvi, són eterns: és tot just aquí on els russos juguen amb avantatge.