Les formes

Des de fa no gaire temps, al Parlament de Catalunya s'han començat a perdre les formes

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU

"El catalanisme és això contra la frivolitat i la lleugeresa cínica i exhibicionista de Madrid". No és una definició qualsevol, aquesta. La fa Josep Pla en una carta que li escriu a Joan Fuster el vint de novembre del 1965. El context és important. L'escriptor empordanès acabava de llegir l'assaig introductori que Fuster va redactar per a l''Obra Completa', i que aniria incorporat al començament del primer volum, el d''El quadern gris'. Es tracta d'una anàlisi ortodoxament marxista que Pla considera fora de lloc, i així l'hi fa saber a l'escriptor de Sueca. Malgrat això, van continuar tenint una relació més o menys fluida. El respecte era mutu. En tot cas, el que ens interessa d'aquest episodi és la lacònica caracterització de la noció de catalanisme que fa Pla: un estil de fer política que, si traduïm en positiu els adjectius, és seriós, rigorós i discret. El catalanisme neix per mantenir una necessària distància amb frivolitats com les que, posem per cas, va proferir fa quatre dies aquest Lambán d'Aragó. L'esmento perquè ha estat l'última mostra de cinisme exhibicionista, però no la pitjor.

Des de fa no gaire temps, al Parlament de Catalunya s'han començat a perdre les formes. "La frivolitat i la lleugeresa cínica i exhibicionista" suren en l'ambient de moltes sessions, malgrat el destacable esforç del president de la institució, Roger Torrent, per restituir un mínim de decòrum. En el cas del Parlament espanyol, les formes es van perdre ja fa molts anys, i ara pertanyen a la normalitat. Tot això té una història, per cert. El circ ruboritzador que es va escenificar entre els anys 1995 i 1996 –llavors l'anomenaven "crispació"– va fer que la majoria relativa socialista donés pas a la majoria relativa popular. Començava l'era Aznar, que encara continua, encarnada en l'actual líder del PP, Albert Rivera. O és Pablo Casado? Bé, ja els he explicat en diverses ocasions que em costa distingir-los. En aquells mesos de mitjans dels anys noranta, quantes esquitxades de caca per les parets, quantes paraulotes, quantes acusacions gravíssimes sense demostrar. I sobretot, quin to més agre, incivilitzat, desagradablement vulgar.

L'elegància en les formes és una ideologia com una altra, i la flegma, un sòlid programa polític

Els últims dies aquí s'han viscut coses semblants. Al llarg de la seva història, al Parlament de Catalunya s'han comès errades importants, s'han fet afirmacions fora de lloc, etc. Ara: el que s'ha vist aquestes últimes setmanes no té precedents, ni tan sols en l'època del tètric Vidal-Quadras. Si ens remetem a la definició de Pla, el que està passant constitueix un fracàs del catalanisme, gairebé en clau de caricatura. La rialleta sarcàstica d'alguns diputats de Cs, entesa com un manifest facial sobre el valor que atorguen a la institució; l'avantatgisme i l'oportunisme; l'absència total de normes ètiques i alhora l'obsessió primmirada per les normes procedimentals. Tot plegat ha acabat generant un ambient groller, tens i sobreactuat.

Les formes són importants en qualsevol circumstància i context. Renunciar-hi no és una qüestió menor perquè, citant de nou el mestre Pla, "el més profund és la superfície". No es tracta de fingir ni d'escenificar una falsa cordialitat, dins o fora del Parlament. Veure-ho així és no entendre ben bé res. L'elegància en les formes és una ideologia com una altra, i la flegma, un sòlid programa polític. L'única manera de neutralitzar eficaçment la vulgaritat tavernària és "ignorar-la amb atenció" (es tracta d'una bella paradoxa). En cas contrari, la inèrcia porta sense remei a consolidar un ecosistema on els més adaptats són els pitjors (es tracta, en aquest cas, d'una lletja paradoxa). L'estètica ens ha de continuar perdent perquè, en cas contrari, el catalanisme es transforma en un lerrouxisme capgirat, una espècie de gran malentès.

Defensar la independència de Catalunya a crits no té sentit, perquè llavors ja no és Catalunya. Perdre les formes per Catalunya constitueix també una contradicció en els termes: es poden perdre les formes 'a' Catalunya, però de cap manera 'per' Catalunya. Tornant a la frase de Pla, fora una monstruosa contradicció defensar la sobirania del Parlament català a còpia d'espanyolitzar-lo, que és el que està passant. Tot això no porta enlloc: és empassar-se l'ham. L'estètica ens ha de continuar perdent, sí, perquè en cas contrari el que ens perdrà serà la vulgaritat. I si passa això, quin sentit tindrà vindicar-nos com a país?

Aquest article està dedicat a la memòria del pare Lluís Duch, monjo de Montserrat que va morir fa uns dies. Una de les persones més bondadoses, intel·ligents i inquietes que he tingut la sort de conèixer.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF