Landisme processal

Quan s'aclareixi l'assumpte de l'imam de Ripoll, la situació de certes persones serà molt delicada

El dia 12 de desembre del 1946, Espanya va quedar aïllada internacionalment per efecte de la resolució 39 de l'Assemblea General de les Nacions Unides. En la proposta, aprovada per majoria absoluta a l'Assemblea, s'argumentava que el règim de Franco no hauria estat possible sense l'ajut militar i diplomàtic de la Itàlia feixista i de l'Alemanya del Tercer Reich. El més interessant, tanmateix, era la idea —tàcita, no explícita— que Espanya formava part dels perdedors de la Segona Guerra Mundial. O dit d'una altra manera: malgrat la neutralitat nominal del règim franquista durant el període 1939-1945, Espanya tindria tots els inconvenients dels perdedors (aïllament, etc.) i cap dels seus posteriors avantatges (Pla Marshall, etc.).

L'endemà mateix, 13 de desembre, el règim va organitzar una gran manifestació a Madrid, en què s'acusava la resta del món de ser una colla d'antiespanyols. A la premsa de l'època, la reacció va ser més melancòlica que agressiva: els imprevisibles corrents de la història tornaven a col·locar Espanya en una situació subalterna, perdedora i trista, sense cap altre consol que la revenja homicida a gran escala. Reapareixia el fantasma del 1898 i tot això... En l'edició de l''Abc' d'aquell dia, la qüestió se centrava en les relacions amb el règim mexicà (a diferència de l'Argentina o del Perú, Mèxic havia votat a favor de la resolució 39).

El landisme és un estat d'ànim relacionat amb la incapacitat d'assumir la modernitat, que sempre ha sorgit d'Europa

Divendres passat, 6 d'abril, vaig rememorar aquest episodi tot llegint els extravagants editorials de certs diaris espanyols, així com algun article d'opinió en què la situació es tornava a comparar amb l'imperi espanyol en descomposició de 1898. “La decisión de la Audiencia Territorial de Schleswig-Holstein es una catástrofe española. Un 98", deia el periodista Arcadi Espada. Hi havia coses molt més pujades de to, però. "Hay que plantearse si España debe seguir obedeciendo órdenes de la UE", afegia a 'Libertad Digital' Javier Ortega, un advocat vinculat a la formació ultradretana Vox. El landisme és un estat d'ànim relacionat amb la incapacitat d'assumir la modernitat, que sempre ha sorgit d'Europa."La justicia europea da aire al golpismo", titulava l''Abc'. Als anys setanta, aquest diari tenia una secció fixa dedicada als ovnis; al final, tot encaixa. Hi havia una desproporció entre el molt limitat abast de la decisió de la justícia alemanya, que simplement considera que Carles Puigdemont no va cometre un delicte de rebel·lió, i la idea apocalíptica d'un nou 98. Sense intenció de sobreinterpretar res, crec que darrere d'aquesta gesticulació ridícula de 'género chico' el que hi ha en realitat és mala consciència, i també un punt d'inquietud. El landisme com a destí: quina vergonyosa condició!

És impensable que aquests sopars de duro se'ls cregui qualsevol tribunal europeu independent

L'estratègia de fabular violència on no n'hi havia, amb la intenció d'escenificar posteriorment un càstig exemplar, ha quedat al descobert. I que consti que això només és el principi del principi: és impensable que aquests sopars de duro se'ls cregui qualsevol tribunal europeu independent. El mateix passarà amb la lectura aberrant de l'article 510 del Codi Penal, el que fa referència als delictes d'odi. Ja vaig explicar en un altre article que, al meu entendre, aquest clima d'impunitat durarà, a tot estirar, un parell d'anys. Després, és gairebé segur que hi haurà una cadena de judicis per prevaricació i, en relació a la —de moment— enterrada operació Catalunya, també de malversació, falsedat documental i amenaces. Moltíssim més delicada serà la situació penal de certes persones quan s'aclareixi l'obscura relació de l'imam de Ripoll amb determinades instàncies policials, perquè aquí parlem de 17 morts. A Barrionuevo o Vera tampoc no els hi havia de passar res... però els hi va acabar passant.

Fa uns dies, Espanya se sentia avalada per Europa, mentre que molts catalans percebien un ultratge per part de la Unió. Avui passa tot just el contrari. Demà passat, potser serà el contrari del contrari. En la confusa lògica processista, tot plegat resulta inintel·ligible. Estem analitzant l'actualitat com si el procés polític que va durar del 10 de juliol del 2010 al 27 d'octubre del 2017 encara existís. Els qui van creure que entabanarien el món inventant-se violència ara hauran de buscar alguna altra enganyifa, o empassar-se amb patates la bola original. És el moment perfecte per contemplar el gran espectacle d'un efímer castell de cartes que cau. No és pas un context qualsevol, no, sinó l'inici d'un nou procés que, aquesta vegada, té totes les de guanyar en portar la judicialització landista fins al límit.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF