Incert pragmatisme

Si fos un nacionalista espanyol recalcitrant amb ganes de revenja per l’1 d’Octubre, una actitud destructiva cap a l’ús normal del català i una visió despectiva de tot allò que soni a diferència (nacional, de gènere, etc.), diumenge passat hauria entregat el meu vot a la XIII marquesa de Casa Fuerte, Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos. El partit d’aquesta senyora, el PP, que el 2016 havia obtingut a Catalunya 462.637 vots (13,36%) l’altre dia en va pescar només 200.209 (4,85%). La patacada és immensa, fins i tot si ho relativitzem fent jocs de mans amb els respectius resultats de Vox i Cs. Des de la seva desagradable altivesa i ignorància de la realitat catalana, Álvarez de Toledo prometia emocions fortes, que passaven per la supressió, 'de facto', de l’autonomia. Ni Cs s’havia arribat a expressar mai en aquell to a mig camí entre el peronisme de 'cabecita negra' ('cani') i la supèrbia social d’una 'cheta' ('pija') dels barris rics de Buenos Aires. La diana d’aquesta senyora eren els símbols, i el seu únic objectiu, la confrontació. Es tractava d’anar més enllà de les ja rutinàries 'performances' d’Inés Arrimadas. Calia superar-les dient disbarats que cada cop s’acostaven més a l’article 510 del Codi Penal, el que parla de l’odi, però sabent que a ella mai no li tocaran ni un pèl.

Fem ara un salt a l'altra banda de la trinxera. D’oratòria directa i verb contundent, Gabriel Rufián va saber contenir-se d’una forma molt intel·ligent al llarg d’aquesta campanya, fins i tot quan li van buscar les pessigolles. Ell i la resta de candidats d’ERC van explicar un programa en què les propostes polítiques constructives van estar sempre en primer pla. El resultat és més que destacable: el 2016 van obtenir 629.294 vots (18,17%) i el 2019 han arribat als 1.015.355 (24,59%). Poca broma, doncs. El mateix es pot dir de la molt prudent candidata Batet, que en el debat de TV3 va fer com si sentia ploure quan Álvarez de Toledo i Arrimadas s’hi abraonaven de molt males maneres. El PSC ha passat dels 558.033 vots del 2016 (16,12%) als 958.343 de l’altre dia (23,21%). No està gens malament, tampoc. És evident que entre ERC i el PSC existeix una qüestió molt complicada de resoldre, però també una voluntat explícita de tractar-la com allò que és: un problema polític. Això implica un risc immens per a ambdues formacions, que poden trepitjar les seves respectives línies vermelles. Per avançar, ni que sigui mig metre, en aquest pedregar, ho hauran de fer per força. Els uns i els altres.

En definitiva: sembla que el personal, tant a Catalunya com a Espanya, ha optat majoritàriament per un pragmatisme de final incert –però pragmatisme, al cap i a la fi– que neutralitza en part l’extremisme de l’actual PP, Cs i Vox. El rècord de participació també vol dir moltes coses, evidentment. Sigui com sigui, l’exercici del pragmatisme, és a dir, l’intent de resoldre problemes polítics fent política, no és pas senzill, ni encara menys confortable. Comporta prendre decisions que no agradaran a les respectives parròquies o, per seguir amb la metàfora d'abans, fregaran constantment les línies vermelles de cada grup. Això implica endinsar-se en veritables camps minats i acabar amb ferides de pronòstic reservat. És el que els votants han decidit, però: la inacció política, el gestualisme d’un tipus o d’un altre, no passen des de diumenge pel seu millor moment. Tard o d’hora, als qui ara fan retrets sobre tebiors, o fins i tot traïcions, se’ls acabarà recordant que els mèrits polítics s’han de traduir sempre en fets tangibles, no en intencions evanescents ni resultats imaginaris. En cas contrari, tots seríem grans estadistes, i juraria que no és pas el cas.

Abans de les eleccions, vaig provar d’argumentar en aquest mateix racó del diari que el consens en relació al què (la independència) no té per què coincidir amb el consens en relació al com (la manera d'assolir aquest objectiu). Crec que els resultats del 28 d'abril deixen això claríssim. En aquest sentit, hom pot dir que, en relació al què, ha guanyat sens dubte l’independentisme entès en un sentit genèric. En relació al com, però, qui ha guanyat, i amb molta diferència, és només Esquerra Republicana de Catalunya. Barrejar el què i el com, doncs, no només pot arribar a distorsionar la nova realitat parlamentària, sinó fins i tot a confondre la identitat dels futurs interlocutors legítims. En una democràcia representativa, les eleccions –totes, sense excepcions– serveixen justament per aclarir aquestes coses.