La fi d''aquest' procés
FilòsofDiumenge passat vaig llegir amb atenció el molt ben argumentat article de David Miró "Què va fallar després dels èxits de l’1-O i de l’aturada del 3-O?". Tret de la qüestió de la fractura social -que matisaria-, estic del tot d'acord amb la resta del text. "Què va fallar? -es preguntava Miró-. Per entendre-ho és necessari identificar les previsions de l’independentisme que no es van complir". A mi m'agradaria parlar justament de les coses que el moviment sobiranista en el seu conjunt no va voler preveure, ni tan sols veure, per esquivar determinades qüestions que, fins i tot avui, són quasi tabú.
La primera i més important, al meu entendre, feia referència a la impossibilitat de sumar peres i pomes; per exemple, el centrisme del PDECat amb l'esquerra antisistema de la CUP. Això era, és i serà un esforç absurd, estèril i, sobretot, contraproduent per a totes dues parts. Que consti que no ho dic ara amb les cartes damunt la taula sinó molt abans de l'1-O (per exemple en un article publicat en aquesta mateixa plana, "Refer la centralitat del sobiranisme", 14-6-2016). La suma de peres i pomes sempre dona el mateix resultat: zero.
El segon gran tabú en ordre d'importància ha estat fer abstracció del fet que, a Catalunya, la identitat nacional està marcada bàsicament per la llengua. És cert que hi ha molts castellanoparlants que donen suport a l'independentisme i molts catalanoparlants que aposten per l'unionisme. Aquestes excepcions, però, són això: excepcions. Per comprovar aquest fet consultin qualsevol enquesta del CEO dels darrers anys en la qual es correlacioni la llengua habitual amb la intenció de vot i/o l'adscripció nacional. Vull dir que tot plegat és descobrir la sopa d'all. Però falta un detallet: el nombre real de catalanoparlants avui no supera el 35% de la població (no estic parlant del coneixement del català, sinó del seu ús quotidià real).
Tercer. Ningú no va voler reconèixer que les massives, cíviques i organitzadíssimes manifestacions sobiranistes de la Diada quedaven reduïdes als diaris espanyols -any rere any, sistemàticament- a una foto en què dos encaputxats cremaven una bandera espanyola. La coartada de la violència imaginària del Procés s'estava cuinant molt abans de l'1-O. El que ha passat posteriorment, doncs, resultava del tot previsible. La imatge de Catalunya que arribava a Espanya era la d'aquells dos encaputxats, un i dos, no la dels milions de persones que defensaven pacíficament una idea.
Hi ha encara una quarta qüestió que fa de molt mal dir: la que es refereix a la disparitat generacional de persones compromeses d'una manera o d'una altra amb el Procés. No estic parlant d'intenció de vot sinó d'implicació real i concreta, a peu de carrer. No es pot mesurar ni percentualitzar, esclar, però alhora resulta perfectament visible. La implicació de la gent d'entre 18 i 21 anys i la de les persones que ara en tenen entre 50 i 60, o més, no ha estat pas la mateixa. D'excepcions les que vulguin, òbviament, i algunes de molt rellevants; en general, però, les coses han anat així. Ara: si tenim ganes de fer veure el contrari, endavant.
Finalment, la consideració potser més incòmoda i alhora més indiscutible. Després de l'èxit de l'1-O hi havia dues, i només dues, possibles respostes. La primera, proclamar la República. La segona, no fer-ho i provar de negociar tenint en compte l'equilibri real de forces, que no era precisament favorable a la causa sobiranista (cap suport internacional, etc.). L'agònic joc de mans del dia 27, consistent a aprovar només la part de la proposta de Junts pel Sí i la CUP que, en aparença, no comportava conseqüències legals -ni tan sols va aparèixer publicat al 'Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya' ni al 'Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya'-, va mostrar cruament la feblesa del Procés. Els fets posteriors van evidenciar una dramàtica manca de perícia política. El Procés va acabar tot just aquell dia. La idea que el va motivar, en canvi, continua sent la mateixa.
Aquest procés s'ha acabat, sí. L'independentisme ha quedat per força tocat. Allò que l'inspirava no. L'aspiració última del nacionalisme català és, com el seu propi nom indica, el manteniment d'una determinada identitat nacional. El de l'independentisme, per definició, és la independència. Ara per ara, abril de 2018, no està gens clar que la independència sigui la veritable condició de possibilitat del manteniment d'aquesta identitat nacional. Només cal mirar on som ara: per sota de l'autonomisme del 78. Ja he advertit que aquest article tractaria qüestions incòmodes, temes tabú. Disculpin les molèsties, doncs.
