Fer política no és això

Un dels debats més estèrils consisteix a contraposar "la via unilateral" a "la via pactada"

Hi ha una inèrcia molt poderosa que transforma el llenguatge en una espècie de vesc enganxós que acaba paralitzant-nos. Quan algú genera una contraposició adequada als seus interessos i acaba imposant-la, ja ha guanyat la partida. Tant en la cuina de la política com en la d'un cert periodisme, les dicotomies irreflexives solen ser l'especialitat de la casa. Algunes són malintencionades, i d'altres simplement estúpides. Sigui com sigui, la recepta sol funcionar. Cal ser una mica ingenu per perdre mig minut perorant, per exemple, sobre seguretat vs. llibertat. És una falsa dicotomia que escapça qualsevol consideració intel·ligent i potencialment útil. O, en un àmbit més terrenal, ara s'ha posat de moda confrontar "els drets dels vianants" amb "els drets dels ciclistes", com si els segons no fossin igualment vianants. Per descomptat, qualsevol debat que derivi d'aquests punts de partida discretament absurds està condemnat a no resoldre res, així com a encetar noves disputes cada cop més estèrils i mancades de sentit.

A casa nostra, aquest setembre xafogós del 2018 continuem immòbils i contents gràcies a un truc molt antic: fer veure que ens movem, que avancem en alguna direcció. Tothom sap que no és així, òbviament, però costa d'admetre. Un dels debats més estèrils consisteix a contraposar "la via unilateral" a "la via pactada". Només hi falta la via morta, que és on som ara. Exacerbant aquest debat, molta gent de cor senzill creu que està passant alguna cosa. Fins i tot la total inacció de la CUP queda perfectament dissimulada: no hi ha res com fer crides a la desobediència per semblar desobedient, això sí, sense prendre mai mal. Si a tot això hi afegim la xerrameca compartida sobre "finestres d'oportunitat", "fer república" i altres conceptes que es fan servir per no dir res, la confusió està servida, i amb un generós acompanyament de bona consciència i fins i tot d'heroisme imaginari.

Fer política vol dir que l'altre potser no té tota la raó, i és probable que tu tampoc

Amb l'excepció dels nacionals, que creuen que l'únic que val a Catalunya és tornar a l''statu quo' del 1939 –si pot ser, a garrotades–, la resta estem convençuts que aquí hi ha un problema de caràcter polític. Narcotitzats per paraules que no volen dir res, excitats per contraposicions infantils que, en realitat, només són una aixecada de camisa, hem acabat oblidant una cosa tan elemental com que els problemes polítics es resolen fent política. No és cap descobriment, això, sinó una cosa més vella que l'anar a peu. Fer política significa que tu vols una cosa i saps que uns altres pretenen el contrari. Fer política vol dir que l'altre potser no té tota la raó, i és probable que tu tampoc. Fer política és mesurar la força de què disposes i administrar-la d'una manera eficaç sense perdre de vista les oscil·lacions de forces de l'adversari. Fer política consisteix a saber quan cal dir alguna cosa i quan és millor tancar la boca. Fer política és una determinada manera de constatar que som humans, és a dir, que tenim grans virtuts com la intel·ligència i la capacitat de preveure el futur, i perillosos defectes com la inconstància, la volubilitat o la tendència a confondre el desig amb la realitat. Fer política, en definitiva, és constatar que l'expressió "sí o sí" és cosa de gent primària i 'justeta', a banda d'inculta (en comptes d'aquesta castellanada, en català sempre s'ha dit "tant sí com no" o, més col·loquialment, "peti qui peti").

La Diada de l'any 2018 hauria de ser un bon moment per desempallegar-nos mentalment de tot aquest llast mental paralitzador i reorientar el projecte d'un país independent amb un nou llenguatge, és a dir, amb una nova manera d'exercir el lideratge. Un líder és algú que diu coses adequades per a un determinat moment històric. En la mesura que és capaç de fer reaccionar altres persones, el líder canvia les coses: remou, commou, mou. El primer que fan les dictadures o les democràcies defectuoses és escapçar el debat polític empresonant els seus líders. Un cop hi ha algú que sap què cal dir en aquell precís moment, i què no, comença la festa de la política. Llavors el diàleg ja té un sentit, una direcció. El primer pas consisteix a admetre que potser no té tota la raó, i que el consens total és impossible. La democràcia no és res més que una manera d'assumir la discordança i gestionar-la. Consensuar les coses consensuables (2+2=4) no té cap sentit. Del que es tracta en política és d'acomodar la discordança d'una manera raonable i, si pot ser, duradora. La resta és excitar el personal amb frases fetes altisonants, amb aquell "sí o sí" que serveix per a romandre on som fent veure que ens movem.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF