26/05/2020

'Fake news': no és tan senzill

3 min
Una usuària de Twitter consultant el perfil de Maldito Bulo, mitjà especialitzat en 'fact-checking'

Hi ha coses que es poden comunicar massivament amb una certa facilitat, com ara la necessitat de rentar-se les mans per evitar contagis. Una persona més o menys normal coneix l'existència de bestioletes microscòpiques que, a través de les mucoses, poden acabar dins nostre quan, per exemple, ens freguem els ulls amb les mans brutes, etc. Aquesta mateixa persona també sap com funciona això de l'aixeta i el sabó, suposo. Tema resolt, doncs.

Ara mateix s'estan fent campanyes institucionals per combatre les fake news. El meu aplaudiment entusiasta. Ara bé, lluitar contra les fake news no és el mateix que argumentar que cal rentar-se les mans. No és pas tan senzill, això: no n'hi ha prou amb un consell, ni amb dues dotzenes de consells. El problema és molt més profund. Facilito el titular: en relació al saber, no som davant d'una substitució de tendències sinó d'un veritable canvi de mentalitat. Poca broma, amb els canvis de mentalitat: el seu recorregut és llarg i, en general, imparable. Destacaria almenys tres raons per entendre la paradoxal barreja de necessitat i d'inutilitat d'aquest tipus de campanyes. Són necessàries per prendre consciència de la magnitud del problema, però alhora inútils pel que provaré d'explicar a continuació.

Venim d'un món on el saber, la informació en general, estava jerarquitzada. Podíem fer cas del primer que sentíem en una sobretaula (el cunyadisme és tan antic com els relats a la vora d'una foguera paleolítica) però alhora sabíem que els qui s'encarreguen de la nostra salut són els metges i els qui fan que les cases no caiguin són els arquitectes. Ho sabíem i, cosa molt important, ho respectàvem. Ara les coses funcionen d'una altra manera. La informació que ens proporciona Google, tot i ser valuosíssima, no està epistemològicament jerarquitzada. Vull dir que, en una mateixa cerca, a un imprudent parell de centímetres de distància, ens pot aparèixer un article de la prestigiosíssima revista Nature i un post de Foro Coches, que és la facció fonamentalista de la Internacional Cunyadista. L'absència d'un ordre jeràrquic en l'esfera del coneixement és el que genera la inèrcia de les fake news. Tot està al mateix nivell i, en conseqüència, posats a triar, em quedo amb el disbarat més llaminer...

Hi ha, en segon lloc, un visible descrèdit del saber acadèmic, sigui de caire científic o humanístic, en nom d'una suposada democratització de l'opinió. Es tracta –per dir-ho com Umberto Eco– de l'empoderament de les legions d'imbècils de les xarxes socials que abans, capficats i solitaris, pontificaven a la barra del bar, mentre que ara poden adreçar-se al món sencer (frase literal d'Eco: "I social media danno diritto di parola a legioni di imbecilli che prima parlavano solo al bar dopo un bicchiere di vino, senza danneggiare la collettività"). Fer referència a aquest tema ha esdevingut un tabú, però jo crec que se n'ha de parlar. En el millor dels mons possibles, les xarxes socials serien una eina extraordinària per enfortir la democràcia. La realitat, però, és una altra: Trump o Bolsonaro són impensables sense Twitter o Facebook. Fa de molt mal dir, però és així: ¿d'on surten, avui, la pràctica totalitat de les fake news? I amb quina finalitat?

En tercer lloc, i finalment, un tema que pot semblar menor però que, al cap i a la fi, és la clau de tot plegat. El canvi de mentalitat en relació a la informació que hem esmentat abans està marcat per una confusió històricament inèdita. Es tracta de l'arriscada juxtaposició entre el fet de saber una cosa i el fet de saber com accedir-hi. No fa ni tan sols 25 anys, i en relació a la nítida pregunta "¿Saps quina és la capital de Mongòlia?", existien dues possibles respostes: a) Sí, Ulan Bator; b) No, no ho sé. Doncs bé, ara n'hi ha una altra: "Sí, espera't que ho busco...". Aquesta simple resposta canvia radicalment les regles del joc. Genera una ridícula il·lusió d'omnisciència, que és la veritable porta d'entrada de les fake news. Perquè resulta –ai!– que llavors l'interlocutor té tot el dret a dir: "Que ho busques... on?". Des de la perspectiva cunyadista empoderada, aquesta pregunta constitueix una interpel·lació arrogant i prepotent. Resulta intolerable. Sigui com sigui, aquest és el fons de la qüestió: una persona que no sap quina és la capital de Mongòlia però que alhora està convençuda de poder-ho saber a l'instant i sense cap esforç està condemnada a empassar-se totes les fake news que es fan i es desfan. Això va més enllà d'una moda passatgera relacionada amb l'omnipresència dels mòbils. És un canvi de mentalitat i té conseqüències a llarg termini.

stats