L'esperit del 78... o el del 39?

Ens els darrers mesos s'ha parlat molt de l'any 1978. Uns es refereixen, en positiu, a l'esperit conciliador que va cristal·litzar en aquella època en forma de gran pacte constitucional. Uns altres, en canvi, retreuen a allò que anomenen "búnquer del 78", la idealització -i fins i tot la teatralització- d'una època plena de clarosbscurs i mitges veritats. Els primers apel·len a les doloroses renúncies que, en nom del bé comú, van dur a terme els actors polítics d'aquella època. Els segons, ben al contrari, subratllen l'enorme impostura d'haver recosit de qualsevol manera una ferida encara oberta, amb la intenció egoista de consumar un relleu generacional precipitat. Els defensors de l'esperit del 78 època parlen de concòrdia; els detractors, de simple amnèsia acomodatícia. És probable que ambdós tinguin una important part de raó, en la mesura en què la voluntat de concòrdia resulta tan innegable com la dubtosa i més que qüestionable cauterització de la ferida de la guerra i la postguerra a còpia d'autoengany.

Darrerament, però, alguns espavilats han aconseguit colar un truc de prestidigitació històrica, tot saltant de l'esperit del 1978 al del 1939. Si l'esperit del 1978 era el de la reconciliació, el del 39 passava per consumar, sense cap restricció legal i moral, una gran revenja. Qui la fa, la paga. No només la paga, no: cal que la pagui de la pitjor manera possible, satisfent interesos acumulats, i amb un calbot de propina. Jo crec que encara no hem paït l'extrema gravetat d'acomiadar policies i guàrdies civils al crit guerracivilista de "¡A por ellos!". Aquesta gent no estava pensant precisament en l'esperit conciliador del 78, diria jo, sinó en la manera com els seus avis -ideològics, però sovint també biològics- van entrar per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del 1939. De tant en tant cal recordar que aquí hi va haver una guerra, i que no va acabar precisament en empat: uns la van guanyar i uns altres la van perdre.

Aquesta cadena de fets té una lògica pròpia -estranya, sens dubte, però lògica al cap i a la fi-. Resulta que cap a la dècada del 1960, els fills de molts falangistes es van fer d'extrema esquerra i, a Bocaccio, entre gintònic i gintònic, es preocupaven pel destí del proletariat. La cosa va anar canviant, i a començaments dels vuitanta ja apostaven pel "socialisme possible" i abominaven de qualsevol cosa que tingués alguna relació amb el catalanisme. A partir de 2005, molts, per no dir la majoria, ja estaven compromesos amb el projecte de Ciutadans. Avui, novembre de 2017, ja han fet el triple salt mortal, la gran tombarella que fa que diguin exactament el mateix que deien els seus pares o avis aquell gener de 1939. Això sí: apel·len a l'esperit del 78, que van viure des de Bandera Roja, o coses fins i tot més pujades de to, quan consideraven que la "democràcia formal", com es deia aleshores, era una enganyifa burgesa, i la Constitució un insult al poble treballador. Tot això que dic està explicat, i fins i tot novel·lat, pels propis protagonistes; no m'ho invento pas jo. Qui en vulgui saber més que llegeixi 'Historia de un idiota contada por él mismo' (1986), de Félix de Azúa, o 'Habíamos ganado una guerra' (2007), d'Esther Tusquets, per posar només un parell d'exemples.

A dia d'avui, doncs, ens trobem amb un fenomen realment insòlit: el revisionisme del revisionisme del revisionisme. L'any 1939, els rebels facciosos que havien donat un cop d'estat contra la República van acusar de rebels justament als republicans i, per si quedés algun dubte, en van afusellar milers. L'any 1978, en nom de la reconciliació, hom va acordar que sí, que la guerra havia existit i tal, però tampoc era qüestió de recordar-ho sempre, etc i van permetre que Carlos Arias Navarro, posem per cas, àlies 'Carnicerito de Málaga', fos candidat d'AP (avui PP) en les primeres eleccions democràtiques, a la vora del fundador del partit, Manuel Fraga. I ara resulta que això tampoc no va passar. Al final resultarà que Companys va morir de vell, Arias Navarro era un demòcrata europeista i la Falange no va existir. I compte amb qui vulgui matisar-ho, perquè el poden acusar de rebel sediciosament tumultuós o alguna altra vistosa invenció d'advocat de secà.

Alguns es posen la mà al cap i diuen: com pot ser que estigui passant això? L'explicació resulta sinistrament senzilla: ells manen amb la força de les garrotades, i a nosaltres, gràcies a la immensa solidaritat de la Unió Europea, no ens queda altre remei que acotar el cap. Bah, no em facin cas: tot això són mites inventats del catalanisme, que explico perquè estic abduït per TV3.