10/09/2019

L'article de la Diada

3 min

La setmana passada feia broma amb un amic periodista sobre com serien enguany els nostres respectius articles de la Diada. Ell argumentava que es tracta d'un gènere a part, com és el cas, per exemple, de molts papers que es publiquen a finals de desembre per certificar solemnement que el Nadal ja no és el que era, que tot és consumisme, etc. Un altre gènere amb les seves regles pròpies. És cert que els articles sobre la Diada tenen moltes coses en comú, com ara una mena de balanç sumari i maximalista de la situació política a Catalunya. I després hi ha tot allò sobre si la cosa patriòtica s'infla, es desinfla o es reinfla, amb la inevitable apel·lació a la metàfora del suflé, etc. En definitiva: potser sí que som davant d'un gènere que jo mateix, per força, també he transitat. Per provar de corroborar-ho he rellegit alguns papers meus de fa vint i deu anys, respectivament.

Els de fa dues dècades, publicats a finals del segle passat, mostren encara aquella plàcida bassa d'oli que calia sacsar una mica per atorgar vistositat al gènere que estem comentant. Que si Pujol havia dit A mentre que Duran havia dit B; que si tal conseller havia insinuat no-sé-què, etc. M'acuso d'haver escrit, com tothom, un article intitulat "Divergència i desunió" (a Google em surten 184 entrades posant-hi cometes i tot: Déu n'hi do!) Com els kremlinòlegs que interpretaven les proximitats i distàncies físiques entre els vells dinosaures soviètics a la tribuna d'autoritats de la Plaça Roja per treure'n conclusions incertes, en aquest país nostre comparàvem amb fruïció les avui insignificants diferències que hi havia entre els líders de llavors.

Fa tot just una dècada, però, les coses van fer un tomb important. El 13 de setembre del 2009 es va dur a terme una consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Aquell any el meu article sobre la Diada –publicat després de l'esmentada consulta al diari 'Avui' sota el títol “Suárez a Arenys”– seguia les regles del gènere, com ha de ser, però contenia un fragment que llegit ara, al cap de 10 anys, m'ha semblat interessant reproduir aquí. L'argument era si fa no fa: tot això és prou rellevant, però perquè tingui una traducció veritablement política en el futur calen tres coses més. I ara si que (em) cito literalment. "Primera: negociar una secessió d'Espanya que fos raonable per a les dues parts [...]. Segona: explicar als Estats Units, França, Alemanya i altres països que aquesta secessió no resultaria lesiva per als seus interessos, ans al contrari. Tercera: convèncer la ciutadania de Catalunya que aquest canvi seria segurament difícil, però beneficiós. Aquestes tres coses no les pot fer una plataforma, ni una dotzena de plataformes; ni tampoc un partit, ni tres, ni quatre, ni cinc. Aquestes coses s'han de basar en un lideratge polític molt sòlid i han de disposar del suport de la majoria real –no imaginària– de la població". Tanco la citació literal.

El que vaig dir en aquell article de la Diada de fa una dècada ho subscric avui, aquest 11 de setembre del 2019 ple de núvols fosquíssims a l'horitzó (metafòrics però també reals, dit sigui de passada). En efecte, si enguany les coses són d'aquesta manera i no d'una altra és perquè, en primer lloc, en el seu moment es va plantejar una negociació en la qual, sense tenir la paella pel mànec, no s'oferia res a canvi. El diàleg era possible, òbviament, però la negociació no: és ridícul pensar que algú ens oferirà alguna cosa a canvi de res. En segon lloc, resulta dur d'admetre que les complicitats internacionals que es van insinuar durant la primavera i l’estiu del 2017 no eren el resultat de cap exageració. Eren mentida, directament. Tercer i últim: atesos els resultats de totes i cadascuna de les eleccions posteriors a l'1 d'Octubre, és obvi que encara no hi ha una ciutadania majoritàriament convençuda per aquest projecte.

Penso que aquestes tres coses són prou clares. El curs dels esdeveniments, però, ha generat un llenguatge tan sobreactuat que ja no permet arribar a consensos. Resulta ruboritzador, per exemple, que l’estratègia –discutible, però estratègia al cap i a la fi– que planteja ERC per sortir del pedregar sigui avaluada en clau merament electoralista, sense entrar en cap moment en el fons de la qüestió. Quina és, doncs, l’alternativa (factible) al bucle? La Diada d’enguany, en definitiva, obliga a replantejar-se críticament moltes coses. Ho dic perquè tinc el pressentiment que vivim una mena de nou peixalcovisme sense peixos basat en repetir que vivim una situació d’excepcionalitat i tal. I qui dia passa, legislatura empeny.

stats