12/12/2017

Això no ho resolen unes eleccions

3 min

Tot i semblar reiteratius, o fins i tot redundants, convé recordar les vegades que calgui que les eleccions del dia 21 constitueixen una absoluta anomalia institucional, fins al punt que es poden considerar il·legítimes des d’una perspectiva democràtica. Dic això sense saber qui les guanyarà -ni si, en realitat, és possible “guanyar” una presidència que ja ostenta Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya-. Si fem abstracció d’aquest fet, voldrà dir que la capacitat dels catalans per combregar amb rodes de molí és gairebé infinita. Qualsevol anàlisi que no parteixi d’aquesta premissa -referida a la legitimitat, i no dic legalitat, dels propers comicis- resultarà per força insuficient i, segons com es plantegi, també truculenta. Sigui com sigui, la situació no permet els habituals esquematismes i simplificacions sobre els dos models territorials aquí confrontats: cap enquesta no dona una majoria clara, sinó que mostren una segmentació insòlita. La qüestió també és més profunda que l’habitual safareig especulatiu sobre els pactes posteriors a les eleccions. No n’he llegit mai cap que aportés res substancial a l’anàlisi, inclosos els que m’ha tocat fer a mi mateix en certes ocasions. En aquest cas, la qüestió de fons, el tema real, és un altre: ¿de quina manera pot aquesta votació resoldre o, si més no, millorar la situació política que viu Catalunya? ¿Som a prop d’una solució plausible -no dic definitiva, que és una paraula sempre aliena a la política- o bé d’una repetició de les estratègies fallides que ja coneixem?

Comencem pel bloc que ha estat d’acord a aplicar l’article 155: Cs, PSC-PSOE i PP. Imaginem que Arrimadas, Iceta o Albiol guanyen, per separat o a partir d’una aliança conjuntural posterior. Imaginem, fins i tot, que treuen 100 diputats. O 101. Fins i tot en cas que aquesta hipòtesi improbable es fes efectiva, la seva victòria no serviria per resoldre el vell problema catalán. Es posarien molt contents i llançarien confeti. Però el -des del seu punt de vista- problema dels dos milions o dos milions i mig de catalans que no se senten espanyols, sense comptar els que no se’n senten gaire, seguiria exactament on era. No canviaria res. Durant uns dies podrien fer veure que El Tema ha quedat enrere, o que ha esdevingut una dèria ja en declivi, però alhora sabrien que no és així. En aquest sentit, la fraseologia de Miquel Iceta sobre la reconciliació resulta especialment extravagant, perquè sembla insinuar que aquí hi ha hagut una confrontació simètrica: els qui colpejaven votants -i els qui donaven per bona aquesta acció violenta- i els votants colpejats són equiparables, i ara s’han de “reconciliar”. Al·lucinant.

I què passaria si els partits del bloc independentista fossin capaços d’arribar a una majoria vistosa? 100 diputats. O 101. O, fins i tot, els 135 escons de la cambra. Encara que això no agradi a molta gent, no passaria absolutament res: aquesta victòria no modificaria ni un mil·límetre la posició del govern espanyol, ni la d’Europa, ni la del món econòmic, ni la de ningú. Fins i tot una victòria majúscula, per golejada, no faria canviar la Constitució que permet aplicar l’article 155, ni tampoc la interpretació abusiva del Codi Penal, ni les pressions del ministeri d’Exteriors cap a països tercers, ni modificaria tampoc la posició del món empresarial, etc. Qui tingui algun dubte sobre tot plegat, hauria d’observar amb una certa atenció -i, sobretot, amb una certa honestedat intel·lectual- què ha passat en els darrers dos mesos. La tolerància d’una societat cap als romanços de la vora del foc té un límit. I si algú encara té dubtes, que observi les enquestes que s’han publicat fins ara, i en tregui les conclusions oportunes.

En relació a les terceres o quartes vies que representen els comuns, i molt especialment en relació a les apel·lacions al diàleg, tot es pot resoldre amb una simple i curta pregunta: dialogar de què i amb qui? Aquest diàleg és simplement impossible. Potser d’aquí una generació les coses hauran canviat, però ara mateix és una pura il·lusió.

Com que han arribat fins al final d’aquest paper, ara tenen dret a preguntar-me: i, així doncs, vostè què proposa? Jo els respondré, humilment, que la meva funció és la d’analista, no la de proposador de res. Tothom qui tingui una proposta viable, s’hauria de presentar a les eleccions. Jo no ho he fet. Preguntin al seu candidat, doncs, no a mi, i no li acceptin vaguetats, ni metàfores, ni frases fetes, ni consignes altisonants.

stats