19/06/2018

A qui li interessa el malestar?

3 min

FilòsofFa un parell de setmanes, al final d'un article publicat en aquesta mateixa tribuna, (em) feia la següent pregunta: qui hi surt guanyant amb l'aposta per romandre enmig d'un pedregar cada cop més desolat? Qui està interessat a desaprofitar l'oportunitat d'una negociació, rebutjada amb retrets altisonants i singlotets de moralina? Atesa la situació, jo crec que va sent hora de posar en evidència els actors reals d'una comèdia sense gràcia que està malbaratant tot el que es va assolir l'1 d'octubre passat. Aquesta història va començar la jornada catastròfica del 27 d'octubre i ha continuat en part per inèrcia i en part per irresponsabilitat. Tot i que és difícil, ara existeix almenys la possibilitat –reconec que mínima– de parlar de política en comptes de fer la lloca (com que predomina un català cada cop més pobret, convé advertir que això fa referència a gallines, no a boges). A qui li pot interessar un clima de paràlisi, de falsa confrontació, de desobediència obedient? Es tracta d'estar així eternament, potser? Qui hi guanya?

Analitzem la situació buscant els beneficiaris reals. Començaré per les persones que ara mateix em mereixen més solidaritat: els presos i els exiliats. Provinc d'una família en què la presó i l'exili han estat la norma; vull dir que sé de què parlo. ¿Els interessa, aquest pedregar absurd, a les persones que són a la presó? És dramàticament evident que no. Les dones i els homes que han hagut de marxar, o que estan desposseïts de llibertat, tenen un futur realment fosc si continua aquest clima. Els principals perjudicats són ells. S'hi juguen condemnes llarguíssimes o la possibilitat de no tornar mai més. No tenir-los en compte constitueix una mostra de frivolitat inaudita. Cada cop que algú apel·la a mantenir el carro enmig del pedregar perquè la desobediència és més guai que la política està faltant al respecte d'aquestes persones.

¿Li interessa al president Torra i al seu govern, tot això? No: tot plegat va contra els interessos institucionals d'una Generalitat paralitzada que només s'ocupa d'acontentar la gestualitat de la desobediència estètica. Si la Generalitat intervinguda del 155 acaba fent més coses que la legítima, malament rai: ja podrem plegar. Doncs bé: si les coses continuen així, és el que passarà. Li interessa al Parlament? Naturalment que no. Ara mateix aquesta institució no pot dur a terme la feina que li pertoca, que és legislar. En aquestes condicions, això és pràcticament impossible. Li interessa a ERC i al PDECat? Qui hagi anat seguint les principals tensions que ha viscut la majoria parlamentària sobiranista des del passat 1 d'octubre sap perfectament que no.

Fa un parell de setmanes, Carles Riera feia unes declaracions a 'El Periódico' en què afirmava que "només amb desobediència i unilateralitat aconseguirem la República". Gràcies a frases d'aquesta mena el ministre Borrell podia dir al cap d'uns dies que Catalunya viu "al caire de la confrontació civil". Heus aquí un joc estrany i tontet: tot i que fa sol, un diu que cauen llamps i l'altre fa veure que s'electrocuta amb aquests llamps imaginaris; i llavors, esclar, ve algú que diu que cal instal·lar un parallamps, etc. En realitat, no hi ha hagut ni llamps, ni electrocutats, ni res; però, en aquests temps confusos que corren, la realitat ja no vol dir gran cosa. Els resistents sempre m'han merescut un gran respecte; l'estetització de la resistència, el seu prudentíssim i gens resistent nyeu-nyeu retòric, en canvi, em genera una desconfiança instintiva.

Seguim amb la nostra pregunta: qui hi guanya, amb aquest malestar? Els donaré una pista. Un minut abans de la moció de censura que va donar la presidència del govern espanyol a Pedro Sánchez –amb els vots, convé recordar-ho, d'ERC i el PDECat–, Ciutadans era, segons la majoria d'enquestes, el candidat més clar a substituir un PP desfibrat pels casos de corrupció. Avui les mateixes enquestes mostren que Ciutadans no hi té res a pelar. El discurs nacionalista d'Albert Rivera, que no veu corruptes i no corruptes sinó només espanyols, ara ja no cola. I cada cop que hi hagi una possibilitat de negociació raonable entre Torra i Sánchez, colarà menys. I en cas que s'arribés a una entesa de mínims, ja podrien plegar: és el que li va passar a Rosa Díez quan no va poder fer més demagògia amb la situació del País Basc. Doncs ja ho saben: si volen donar suport a Cs o el PP, no cal ni tan sols que els votin. Només cal que facin veure que Catalunya vol ser com l'Ulster dels anys setanta, però d'opereta. Rivera, Arrimadas i Albiol els ho agrairan per anys que visquin.

stats