Guerres generacionals incruentes
Els partits polítics ja han començat a tirar la canya perquè, paradoxalment, aquesta pot ser la campanya electoral més llarga de la democràcia espanyola. Quan parlo de partits em refereixo d’una manera genèrica a la suma de les formacions polítiques, els mitjans de comunicació amb qui han establert una relació simbiòtica, les associacions satel·litzades i subvencionades i les grans empreses que tenen expectatives d’assolir -o no- contractes. Fa de mal dir, però qui es presenta en realitat a les eleccions sempre és aquesta quàdruple conjunció d’interessos. A partir d’aquí, cadascú col·locarà l’ham i el seu corresponent esquer a la basseta pròpia, no pas a la dels altres. Vull dir que no crec que el PP busqui aquest mes de juny el vot de la comunitat okupa, ni que Pablo Iglesias es faci un tip de visitar convents per acaparar el vot de les monges. Una altra cosa són els accents i subratllats, que varien cada campanya en funció, sovint, de contingències de darrera hora. Crec que en aquestes circumstàncies, derivades d’un fracàs sense precedents, hi ha un parell d’accents que molt probablement seran activats pels grans partits espanyols, que ara són quatre. Els temes remarcats, però, tindran ben poc a veure amb les nocions de dreta i esquerra.
El primer i més previsible dels subratllats ja el vaig comentar la setmana passada: qui no posi la qüestió de Catalunya al bell mig de la taula ja no resultarà creïble. Els jocs de mans, en aquest sentit, s’han acabat. Una de les persones que més ho patirà serà potser Meritxell Batet, una persona intel·ligent i preparada però que ara ja no pot continuar dient que ni so ni ni: haurà de dir si sí o si no, clarament; i, segons el que digui, a Albacete la valoraran d’una manera i a Girona d’una altra. Mala peça al teler, doncs... Els del PP ja van dir que no, i els resultats a Catalunya han estat el que han estat: comencen a fregar la condició de partit extraparlamentari, sense que això els hagi fet tornar a guanyar les eleccions per majoria absoluta. En fi: cadascú sap el que fa (és una suposició).
El segon dels esmentats subratllats està condicionat per força pel primer, tot i que sembla raonable pensar que es traduirà d’una altra manera. A Podem-IU no els quedarà cap altre remei que prémer l’infal·lible botonet dels greuges generacionals. La “nova política” és, en realitat, una obedient repetició de les consignes ideològiques i de l’estètica tronada de la dècada del 1970. No els caldrà innovar gaire, doncs. Poc després del Maig del 68 l’esquerra europea es va acabar hibridant amb els moviments contraculturals, tot desvinculant-se d’una manera evident del moviment obrer autòcton (que, per aquesta raó, ara vota en massa el Front Nacional de Marine Le Pen, per exemple). El nou subjecte revolucionari ja no eren els proletaris a què es referien Marx i Engels, sinó els joves urbans de classe mitjana preocupats per coses que tenien ben poc a veure amb la sirena de les fàbriques. En les primeres eleccions legislatives de la democràcia espanyola els treballadors no van votar en massa el PCE de Carrillo, ni l’exquisit PSP de Tierno Galván -ni tampoc, per descomptat, la legió de formacions d’ultraesquerra que van sorgir com bolets a finals dels setanta-, sinó la UCD, el PSOE i altres partits. La conclusió, doncs, semblava clara: calia tractar els joves com a classe, no com a grup d’edat. Aquesta estratègia va anar prenent cos amb les celebracions populars organitzades pel PCE o el PSUC (com ara la cèlebre Festa del Treball, que a Catalunya va ser un dels principals focus d’irradiació de la contracultura). La lluita de classes marxista es trasmudava així en una confrontació generacional, òbviament de burletes. Els estudiants es van acabar proletaritzant d’una forma tan explícita com grotesca: “Són els adults els qui han decidit fer l’escola tal com és. Però ets tu qui l’ha d’utilitzar: abans que res, és el teu lloc de treball”, podíem llegir a El libro rojo del cole (1979).
El sistema operatiu de Pablo Iglesias i de la majoria dels qui pensen com ell processa perfectament aquest tipus de llenguatge binari -bé, en aquest cas, primari-. El rierol on tirarà la canya és el d’aquells que van fer les protestes de Bolonya més per tenir fotos com les de papà quan era jove i duia trenca i fulard que no per altra cosa. La quantitat de peixets d’aquest riu és considerable. Llàstima, però, que els jubilats a qui Rajoy i Sánchez acolloniran parlant de pensions i separatisme són molts més, i aquell diumenge de juny aniran a votar segur, en comptes de mirar sèries a l’iPad.
