Conan el Bàrbar i Marta Sánchez
FilòsofPierre Carlet de Chamblain de Marivaux –més conegut pel seu darrer cognom– fou un dramaturg francès del segle XVIII que el 1734 va estrenar una obra d'enorme èxit, 'Le Petit-Maître corrigé'. L'expressió 'petit-maître' no fa referència en francès a un mestre baixet ni a res per l'estil sinó a aquella mena d'individus que volen semblar una mica més espavilats i elegants del que són en realitat, i per això acaben fent sempre el ridícul. L'expressió 'petit-maître' va passar al català i al castellà com a 'petimetre', que el 'Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans' defineix com aquell "home que és excessivament mirat en el vestir i l’agençament". Si els parlo d'aquest conegut estereotip teatral és perquè l'altre dia, escoltant la peroració 'enflée' del diputat de Ciutadans per Màlaga Guillermo Díaz Gómez, em va venir al cap sense remei. Nascut a Melilla, Díaz va estudiar dret, però no ha exercit mai; es va presentar a oposicions al cos d'inspectors de policia, però no les va aprovar... i finalment va acabar a les files de Cs, després d'haver militat al PP. No és historiador, però ha escrit dos llibres de divulgació prologats per col·laboradors del periodista Íker Jiménez, com Nacho Ares i Jesús Callejo. Quan tenia 22 anys va formar part d'una candidatura municipal fantasma a la localitat basca de Zaratamo, que no havia trepitjat en sa vida. Interessant currículum, que fa pensar en les trajectòries vitals de molts dels seus correligionaris.
La setmana passada l'esmentat Díaz feia broma sobre el nombre de presidents de la Generalitat que hi ha hagut al llarg de la història. El número 131 sortia, segons ell, gràcies a incloure-hi Conan el Bàrbar i altres personatges ficticis. Un grup de persones sense cap vinculació amb la universitat, que en una plana web es fan dir "Historiadors de Catalunya" –és l'única expressió en català de tota la web–, explicaven poc després, en un breu un escrit, que el títol de 'president' és posterior a la Generalitat medieval. El paper, per cert, era un simple resumet d'un article periodístic que un dels fundadors de Societat Civil Catalana, Joaquim Coll, va publicar a 'El Periódico' el 2015. Donant-se aviada per descobrir alhora el Mediterrani i la sopa d'all, Coll posava de manifest que el que avui representa el president de la Generalitat fa segles corresponia protocol·làriament al braç eclesiàstic, i no se l'anomenava 'president'. Des d'aquesta perspectiva, el president actual només completa la línia que va de Macià a ell. Aquest argument nominalista ens portaria a la conclusió simètrica que l'actual Regne d'Espanya és un invent creat el 1978, perquè abans de la Constitució no es deia oficialment així, sinó Estado Español; i anteriorment s'anomenava República Española, etc. Així doncs, si es deia d'una altra manera i tenia una estructura política i administrativa diferent, per què afirmem que l'actual Espanya entronca amb la República?
El més interessant d'aquesta història sobre Conan el Bàrbar és que ha coincidit amb la reedició d'un truc més vell que l'anar a peu, consistent a substituir el terme 'nacionalisme' pel de 'patriotisme'. Hi ha un afegit important, però: l'intent de transformar una cantant pop dels anys vuitanta –Marta Sánchez– en una barreja impossible de José María Pemán i José Luis y Su Guitarra, autor de la cançó protesta franquista 'Gibraltar'. Qüestionar la continuïtat d'una institució històrica com la Generalitat i alhora pretendre seriosament que una ocurrència lírica de l'autora de 'Mi cuerpo pide más' sigui l'himne oficial d'Espanya constitueix una veritable festa per als amants de les extravagàncies. Com que ha estat tan respectuosament consensuat, serà l'himne de tots. I tant.
Tal com passa amb les més rares conjuncions astrals, les figures del molt honorable i imaginari Conan el Bàrbar i la de la cantant Marta Sánchez han acabat convergint. Dues pistes del circ postprocessista funcionant alhora: la impugnació revisionista d'una suposada mistificació històrica i, simultàniament, la visió en rigorós directe d'una greu mistificació dels símbols. Després sortiran els pallassos, suposo. ¿Tenen alguna relació, les dues coses, o es tracta només d'un fenomen concomitant? No ho sé. Convé recordar, en qualsevol cas, que en l'arxipèlag de les identitats insegures tot és possible, inclòs un espectacle d'aquesta mena. Compte amb les simetries, però: no és el mateix dir (i fer) certes coses sota la paternal comprensió de fiscals i guàrdies civils que haver d'estar sempre a l'aguait per pensar com penses.
