Cas Matzneff o cas Beauvoir?

Els sotasignats més coneguts de la carta a favor de les relacions amb menors eren Beauvoir i Sartre

Jean-Paul Sartre en una fotografia de l’any 1969 / REG LANCASTER_GETTY

Imaginin que escric un article on revelo, com si es tractés d'un secret que ningú no coneixia, que el president Lluís Companys va ser afusellat al castell de Montjuïc l'any 1940. ¿Algú és capaç de creure seriosament que generaria un enorme escàndol perquè tothom es pensava que en realitat havia mort atropellat a Igualada l'any 1952? Doncs això és exactament el que està passant amb el cas de l'escriptor francès Gabriel Matzneff, un vell pederasta que ha dedicat una part important de la seva obra a teoritzar, precisament, sobre les bondats de les relacions sexuals amb menors sempre que siguin consentides. Matzneff ho va explicar, amb pèls i senyals, sense eufemismes ni subterfugis, en les 125 pàgines de Les Moins de seize ans, publicat per Éditions Julliard l'any 1974. I ho va contar en una de les famoses entrevistes que feia Bernard Pivot al mític programa cultural Apostrophes. No la perdin de vista, la dècada: és la veritable clau de l'equívoc. En efecte, al cap de poc temps, el 26 de gener del 1977, la flor i la nata dels intel·lectuals francesos d'esquerres que sempre van riure les gràcies de Matzneff van publicar a Le Monde una breu però molt clara carta a favor de les relacions sexuals amb menors, sempre que fossin consentides. Els dos sotasignats més coneguts eren Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre. Si la llegeixen comprovaran que no hi ha afirmacions ambigües ni matisos entre línies: és una defensa amb tots els ets i uts d'aquest tipus de relacions. Què podia impulsar la principal teòrica del feminisme contemporani i un filòsof com Sartre a signar una cosa així? Doncs una cosa tan simple i directa com la seva pròpia biografia. 

Una de les afectades per la relació de depredació ordida entre Beauvoir i Sartre, Bianca Lamblin, va publicar el 1993 un text colpidor, 'Mémoires d'une jeune fille dérangée'

En efecte, l'any 1943, Beauvoir fou expulsada de l'institut de batxillerat on treballava per "un comportament que conduïa a la corrupció d'una menor". L'acusació no només estava fundada, sinó que es quedava ben curta. L'episodi, i altres de semblants, està perfectament documentat en l'epistolari privat entre Beauvoir i Sartre, publicat a començaments de la dècada del 1990. Aquestes cartes tenen una extraordinària semblança amb les que el vescomte de Valmont enviava a la marquesa de Merteuil a Les Liaisons dangereuses de Pierre Cholderlos de Laclos. La similitud no és del tot casual perquè Sartre va ser el darrer cortesà de l'Ancien Régime francès, tot i que bescanviant Lluís XIV primer per Stalin i després per Mao. Una de les afectades per la relació de depredació ordida entre Beauvoir i Sartre, Bianca Lamblin, va publicar el 1993 un text colpidor, Mémoires d'une jeune fille dérangée, convenientment silenciat malgrat basar-se en proves i no en records subjectius o selectius. Cal afegir que el 1959 Beauvoir encara va publicar un equívoc article a la revista Esquire, “Brigitte Bardot i la síndrome de Lolita”, insistint en el tema amb una detallada descripció del cos de Bardot que avui no gosaria publicar ningú.  

Aquest tipus de silencis selectius continuen. El 2018 la coneguda teòrica feminista Avital Ronell, llavors ja sexagenària, va ser acusada per un jove estudiant d'assetjament físic i verbal. L'estudiant aportava documents inequívocs (emails, etc.) i les proves eren tan clares que la seva universitat la va apartar un any de la docència. Això va passar, per cert, en el moment àlgid del Me Too, però seria estrany que recordessin el cas perquè gairebé ningú se'n va voler fer ressò. La filòsofa Judith Butler la va defensar argumentant que és una gran intel·lectual. Crec que queda tot dit.  

Abans els he suggerit que no perdessin de vista la dècada del 1970 perquè és la clau de tot plegat. Doncs sí, en aquell moment –i no als anys seixanta, com s'acostuma a dir– es va consumar allò que alguns han anomenat “la revolució sexual”. Com totes les revolucions, va tenir aspectes innegablement positius i altres de molt negatius. Dels segons està gairebé prohibit parlar-ne, tot i que és el que acabo de fer en aquest article. El cas Matzneff resulta simplement incomprensible sense el cas Beauvoir, i si algú en té encara algun dubte que rellegeixi l'esmentada carteta del 26 de gener del 1977. En comptes d'assumir-la només parcialment, amb una hipocresia que em fa fàstic, la ben o mal anomenada “revolució sexual” s'hauria de revisar en el seu conjunt. Un cop fet això, que cadascú recordi i oblidi selectivament el que li vingui de gust. Però llavors les cartes ja estaran damunt la taula; vull dir que no serà tan senzill fer determinats jocs de mans i quedar-se tan ample. Només és una qüestió d'honestedat intel·lectual. Jo encara hi crec. 

EDICIÓ PAPER 23/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF