29/02/2012

Pujol

3 min

La política té uns límits, en la mesura que consisteix a fer coses i no només a dir-les . Aquesta és una de les afirmacions realitzades per Jordi Pujol dijous passat en la presentació del tercer volum de les seves memòries, que ha editat Proa. No ho va dir en un lloc qualsevol, precisament: ho va dir tot just a l'Hotel Majestic de Barcelona, on, com vostès saben, han passat moltes coses relacionades amb qui va ser gairebé 24 anys president de la Generalitat de Catalunya. De fet, l'anomenat pacte del Majestic marca un punt d'inflexió molt profund en la política catalana. Per a alguns allò va constituir una errada i per a d'altres l'adaptació pragmàtica a una nova situació. Curiosament, el mateix Jordi Pujol no és d'un parer... ni de l'altre! Argumenta que el pacte no va ser, en si mateix, una errada política, però l'escenificació que se'n va fer, sí. El matís no és banal, i ens fa tornar per força a l'asserció de l'inici de l'article: la política té uns límits.

Vol dir això que la política no serveix per a res? Doncs no: vol dir que en unes determinades circumstàncies es poden assolir certes fites i en unes altres encara no. Això, d'altra banda, passa en qualsevol àmbit. Ara mateix, la medicina no pot guarir el 100% dels casos de càncer, ni l'enginyeria pot fer cotxes que vagin sols sense provocar situacions de perill, ni la informàtica ha aconseguit dissenyar traductors automàtics eficients. Aquests límits poden ser superats en el futur? Esperem que sí. De moment, però, no és possible. Encara que sembli una cosa més etèria o intangible, en política hi ha coses que, sense ser impossibles, també resulten extraordinàriament complicades. Dels límits no en podem fer abstracció amb tanta alegria perquè ens estaríem enganyant absurdament. En ple segle XXI, el fet que un home de raça negra arribés a ser president dels Estats Units era complicat; però l'any 1940, posem per cas, era directament impossible, entre altres coses perquè a molts estats de la Unió encara existien lleis estrictes de segregació racial. Quan en política es parla de límits es parla tot just d'això: que en un determinat moment és plausible i raonable fer -i no només dir - determinades coses mentre que en d'altres només és un malbaratament d'esforços i d'il·lusions.

És un vell clàssic de sobretaula retreure-li a Pujol el cèlebre peix al cove. Molt bé: ¿algú creu seriosament que Pujol, o Maragall, o Carod, o el sursum corda , podien iniciar fa uns anys un procés de secessió d'Espanya que no desemboqués en alguna cosa semblant al 6 d'octubre del 1934? Vinga, siguem honestos: algú s'ho creu de debò, això? On era la majoria social per fer-ho? On eren les complicitats internacionals per dur a terme un procés d'aquest tipus? I la de les elits econòmiques? I la de les mediàtiques? L'interessant d'aquell límit és que ens ha acabat portant a un carreró sense sortida que fa gairebé inevitable la seva superació, va afegir Pujol l'altre dia. La independència política continua sent tant o més difícil ara que a la dècada dels 80, però amb una diferència: després de la sentència del Constitucional del 2009, després del fracàs estatutari, després de l'asfíxia econòmica premeditada, Catalunya resulta inviable com a país -fins i tot com a país que hagués perdut qualsevol ambició nacional.

Fa quinze dies l'exconseller i amic Joan Manel Tresserras deia en aquestes mateixes planes que això de la transició nacional és una cosa buida de contingut. Pot ser que sigui així, però en tot cas constitueix un enorme pas endavant en relació al dictat del socialisme espanyol a la Generalitat en l'etapa del tripartit. Compte, que això no és cap retret: Jordi Pujol va ensopegar amb un límit polític, ERC amb un altre i el president Mas amb un altre. No es tracta ara de fer una jerarquia ximpleta sobre quin d'aquests límits era més o menys complicat, sinó de constatar que la dificultat existeix. La transició nacional ja ha començat pel simple fet d'haver estat plantejada en termes polítics i, per tant, d'aspirar a avenços progressius, concrets i tangibles com el pacte fiscal. Aquesta via política ja no té res a veure amb els laments agònics de sempre, ni amb els powerpoints fantasiosos que hem vist tots mil vegades, ni amb el cada cop més ruboritzador populisme autòcton: la cosa va de debò, i ja és irreversible. Ningú no ha dit que sigui fàcil, ni ràpida; però ja no té marxa enrere. I és que, com va reiterar Pujol l'altre dia, la política té uns límits però, quan arriba l'oportunitat, permet fer coses.

stats