Justícia i justicialisme
Els darrers dies s'han produït episodis realment dramàtics, de conseqüències fatals, relacionats amb el desnonament de persones que no havien pogut fer front a les obligacions que van contreure en signar un contracte hipotecari. Fets com aquests conviden a buscar alternatives factibles per a les famílies que es troben en aquesta situació, però també activen el ressort de la xerrameca populista. És de justícia que la dignitat de les persones estigui sempre davant de la titularitat de la propietat, però això no implica que als adults responsables se'ls hagi de tractar com nens impunes. Quan passem a aquest nivell, l'anhel d'equitat que haurien de tenir qualsevol persona decent i qualsevol societat estructurada es transforma en una altra actitud. Justícia i justicialisme són coses diferents. La justícia és un referent ètic universal; el justicialisme, en canvi, una doctrina política concretíssima que va sorgir a l'Argentina del general Perón. Alguns idearis aparentment nous que han aparegut com a resposta emocional a la crisi econòmica són peronisme en estat pur.
La ignorància, sempre tan atrevida, fa que alguns felicitin el cuiner quan tasten la sopa d'all, convençuts que l'acaba d'inventar ell; i d'altres, fins i tot, decideixen haver descobert un nou mar quan passen per la Barceloneta. Llàstima que algunes coses ja estiguessin inventades i descobertes fa més de mig segle. El dia 17 d'octubre del 1950, per exemple, el general Juan Domingo Perón va fer públiques les anomenades "vint veritats del justicialisme". Els prego que, amb la mà al cor, em diguin com haguessin reaccionat si, en comptes de saber-ne ara l'origen, les haguessin llegit fa poc en una pancarta. "Una veritable democràcia és aquella on el govern fa el que el Poble vol i defensa un sol interès: el del Poble". "Com a doctrina econòmica, el justicialisme realitza l'economia social, posant el capital al servei de l'economia i l'economia al servei del benestar social". "En aquesta terra, el millor que tenim és el Poble".
Tot això sembla tret dels monòlegs televisius d'alguns periodistes que han descobert i assumit la seva vocació de redemptors populars, però en realitat és el que pensava un dels pocs estadistes que sempre va manifestar la seva devoció pel general Franco. La crítica ferotge i generalitzada contra els polítics i les institucions parlamentàries tampoc és cap novetat derivada de la crisi. L'any 1950 el general Perón ja afirmava taxativament: "El justicialisme és essencialment popular. Tot cercle polític és antipopular i, per tant, no és justicialista". Suggereixo al lector que es torni a posar la mà al cor i evoqui quants cops ha escoltat darrerament, expressat de mil maneres diferents, això que "tot cercle polític és antipopular". Moltíssims, oi? L'interessant de tot plegat és ser conscient de l'origen real d'aquestes idees. Tot això no és d'esquerres, ni progressista, ni emancipador, ni res per l'estil. Ni tan sols és nou. Tot això deriva del populisme del segle XX, i és més vell que l'anar a peu. Les citacions que acabo de reproduir són literals; no me les invento pas. En trobaran milers de semblants que corroboren el que els acabo d'explicar, i en llocs que no s'esperen.
Passem per un pedregar terrible, i el malestar de moltes persones és visible, evident. Tothom és lliure de creure en determinades solucions i apostar per les idees que cregui convenients; però em sembla una estafa intel·lectual, i també un frau polític, voler ignorar l'origen històric d'aquestes idees i solucions. El problema no és la denominació, però, sinó fingir que no sabem com han acabat sempre aquests plantejaments. En política hi ha poques coses més perilloses que recórrer a la innocència com si es tractés d'un valor positiu.
L'allau de desnonaments reclama una solució política raonable que vagi més enllà d'aquestes imitacions d'Evita Perón que ara estan tan de moda. Segurament el primer pas consisteix a discernir qui va signar un contracte hipotecari mal aconsellat o fins i tot enganyat per un banc i qui el va signar per altres raons. En el primer cas, la justícia hauria d'actuar amb duresa i sense vacil·lacions contra el responsable de l'entitat bancària i decretar la nul·litat del contracte i del deute adquirit. En el segon, en canvi, convindria més aviat recordar que les persones adultes som responsables dels nostres actes per a mal però també per a bé, com ara quan la jugada ens sortia rodona i obteníem una plusvàlua del 150% sobre el preu de compra original del piset vell. Oi que ens entenem, senyora?
