06/06/2012

De Fuster a Garí: imatge d'un país

3 min

N osaltres, els valencians va ser publicat ara fa tot just cinquanta anys, el 1962, i és, sens dubte, l'obra més influent de Joan Fuster. Aquell mateix any, Fuster també va publicar, a partir d'un encàrrec de l'editorial Destino, El País Valenciano , que ell mateix va acabar traduint al català. Al cap de mig segle, un digníssim successor de Fuster, l'assagista i col·laborador d'aquest diari Joan Garí, ha resseguit les passes del mestre i ha aixecat acta notarial tant de les coses que segueixen sent com eren com de les que han canviat radicalment. Les fotografies, en un meravellós blanc i negre, no són una part accessòria del llibre sinó l'eix que el vertebra visualment. Les va fer Joan Antoni Vicent. El resultat de tot plegat es diu Viatge pel meu país , i l'ha editat fa ben poc 3i4. En aparença, sembla el que els anglosaxons anomenen un coffe table book , és a dir, un artefacte bibliogràfic fet més per fullejar que no pas per llegir. No s'enganyin, però: és molt més que això. De fet, constitueix un diàleg interessantíssim entre dos senyors que, a banda de dir-se Joan, tenen algunes altres coses importants en comú, com ara el fet d'haver pensat i repensat un país periòdicament, com si en comptes d'una realitat geogràfica més o menys incontestable es tractés d'un enigma o, si més no, d'una cosa molt estranya. El mateix Garí explica que aquesta preocupació li ve de lluny: el primer viatge més o menys homologable ja el va fer sent jovenet, als anys vuitanta del segle passat. La dèria no neix, doncs, de l'anècdota del mig segle del llibre de Fuster.

La mirada de Fuster i la de Garí convergeixen en l'esperit d'aquell epigrama llatí que comença dient: " Odi et amo... " En efecte, aquí les declaracions d'amor a una molt complexa identitat no exclouen un sentiment paral·lel d'estranyesa, en el millor dels casos (en el pitjor, tant en el cas de Fuster com en el de Garí, l'estranyesa esdevé directament estupor). Un exemple, a la plana 278, parlant dels Moros i Cristians d'Ontinyent: "El que s'estila per damunt de tot, com a tot arreu, és abillar-se com un xeic i fumar un havà de bona mida, mentre un passeja entre la multitud amb un deliri exhibicionista que en qualsevol altre lloc seria considerat patològic, però que al nostre país és símptoma de socialització extrema i bon humor general". Aquest és l'esperit del llibre, la seva manera d'atansar-se als plecs més íntims d'una identitat ben particular, però evitant en tot moment els judicis sumaríssims i les generalitzacions temeràries, cosa que, per a bé o per a mal, Joan Fuster sí que va dur a terme, i sovint amb una gran fruïció.

La identitat valenciana contemporània no resulta concebible sense apel·lar a Fuster. I aquí em veig obligat a repetir una expressió que acabo d'emprar fa un moment: per a bé i per a mal. Fa mig segle, Fuster jugava a juxtaposar la descripció amb la prescripció, la realitat tangible amb el món eteri de les aspiracions, el que és amb el que hauria de ser. El resultat concret d'aquesta actitud fou una accentuació del resistencialisme cultural i, alhora, una inexplicable renúncia a l'acció política pura i dura, que normalment té poc a veure amb els llibres i molt amb el fet de sumar: regidors, diputats, casals fallers i el que convingui. El triomf d'aquest resistencialisme és innegable. El llibre que els comento, sense anar més lluny, és el resultat de les aportacions desinteressades de persones concretes (en trobaran la llista a la darrera plana). El fracàs de l'acció política paral·lela, en canvi, ha estat tan evident que no cal perdre gaire el temps analitzant-lo.

Penso que el llibre de Joan Garí i Joan Antoni Vicent, editat mig segle després d'algun dels títols cabdals de Fuster, pot servir per a l'aggiornamento d'un llegat extraordinari, però emmarcat en una època anòmala en tots els sentits. Com que es tracta d'un amable recorregut geogràfic, més visual que no pas abstracte, permet desdramatitzar les múltiples punxes, arestes i asprors que sorgirien si el text de referència fos Nosaltres, els valencians . El dia 21 de juny farà 20 anys de la mort de Fuster, i crec que fóra un bon moment per reivindicar l'intel·lectual, atent lector de Montaigne, i començar a deixar una mica de banda el polemista. Les descripcions d' El País Valencià mostren una capacitat d'observació i de modulació de la llengua només comparable a la de Pla: al cap de cinquanta anys, encara enlluernen. La simple brega periodística, en canvi, se l'ha endut el vent, potser perquè no pesava gaire.

stats