Un discret règim autoritari

Un bon dia, inesperadament, Pereira s'adona que viu en una dictadura

És juliol del 1938 i som a Lisboa. Un home abúlic, de caràcter pacífic, porta una vida rutinària. Es diu Pereira. Va de la redacció del diari on treballa a casa seva, i d'allí a la redacció del diari, dia rere dia, invariablement. No es preocupa per la situació política de la veïna Espanya, que es troba en el moment àlgid de la Guerra Civil, ni tampoc de la de Portugal, on mana Salazar des del 1932. Pereira va fent. Beu llimonades, menja truites a les fines herbes, llegeix els escriptors francesos del XIX, redacta les seves ressenyes per al diari, desgrana monòlegs davant del retrat de la seva difunta esposa. Amb això en té prou. En tot cas, no és idiota: per molt que vulgui evitar-ho, la realitat s'interposa en el seu camí. Un bon dia, inesperadament, s'adona que viu en el si d'una dictadura. Es tracta d'un règim autoritari gens ostentós, discret, com moltes altres coses que han fet els portuguesos, inclòs un gran imperi. Aquesta constatació, per descomptat, canvia la seva vida. Heus aquí un resumet d'una novel·la de l'italià Antonio Tabucchi, 'Afirma Pereira', que va tenir un enorme èxit literari a mitjans de la dècada del 1990.

Estic convençut que una bona part dels catalans –i també molts espanyols– s'estan 'pereiritzant', si em permeten el neologisme. Ara mateix, els tres poders de l'Estat –l'executiu, el legislatiu i, de manera molt especial, el judicial– s'estan endinsant en una inèrcia que mena sense remei a la desnaturalització de la democràcia. Convé subratllar que d'exemples de democràcies autoritàries n'hi ha a cabassos. La França de De Gaulle fou, en determinats moments, una indiscutible democràcia autoritària. Avui, Turquia i la Federació Russa entren plenament dins d'aquesta categoria. Hi ha partits polítics, hi ha eleccions periòdiques, etc., però en el si d'una situació tensa i sempre insegura, en què aspectes com la llibertat d'expressió i la discrepància política pacífica es troben amenaçades.

Si convé falsificar un document es falsifica, si cal prevaricar es prevarica, i la vulneració de determinats preceptes constitucionals es fa en nom de la Constitució

No descobreixo res de nou –ho ha dit molta gent abans que jo– si dic que a Espanya els drets fonamentals passen per un moment d'excepcionalitat. L'argument tàcit –o, de vegades, descarnadament explícit– és la situació de Catalunya. Tot serveix per neutralitzar la voluntat pacífica, i expressada democràticament, del pèrfid separatisme. Si convé falsificar un document es falsifica, i tal dia farà un any. I si cal prevaricar, doncs es prevarica. El més interessant, però, consisteix en la vulneració de determinats preceptes constitucionals... en nom de la Constitució.

En circumstàncies –diguem-ne– 'normals', la democràcia liberal té recursos per corregir aquesta inèrcia. A nivell parlamentari, hi ha la figura tipificada legalment de l'oposició, que serveix per fer de contrapès a les decisions governamentals. Però aquí no hi ha cap oposició, sinó tres partits –PP, PSOE i Cs– que, contenint el riure, escenifiquen discrepàncies imaginàries només per quedar bé amb els seus respectius electors. A l'hora de la veritat, l'oposició no existeix. Tampoc no hi ha cap diferència substancial entre el programa polític del ministre Catalá i unes accions judicials que hi encaixen d'una manera sospitosament perfecta. Amb honorabilíssimes excepcions –en general, de la premsa digital– la premsa espanyola no sembla gaire interessada en el dret constitucional recollit amb claredat a l'article 20, sinó només a no molestar la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría.

En el si de la societat espanyola, i molt especialment entre determinats intel·lectuals i artistes que s'autoproclamen progressistes, s'hi ha instal·lat un malentès important. Creuen que el que està fent el bloc del 155 –PP, PSOE i Cs– en relació a Catalunya no els afectarà gens. Estan convençuts, fins i tot, que la manifesta desproporcionalitat de les mesures cautelars, o l'actitud obertament venjativa cap a tot el que avui representa la majoria del Parlament, enfortirà Espanya. Els més lúcids, però, ja tenen la mosca al nas: ¿i si aquest clima d'excepcionalitat es gira contra ells mateixos? "Lo jodido del conflicto catalán es que la otra cara de la moneda sean tres ministros cantando 'El novio de la muerte'", deia fa poc l'actor madrileny José Sacristán en una entrevista al diari 'Público'. Bingo! Els has vist venir, company, però això només és el començament. Heus aquí un cas de 'pereirització' de manual. I que consti que això de cantar 'El novio de la muerte' és anecdòtic al costat de coses que comprometen la viabilitat de drets fonamentals, inclosa la llibertat d'expressió. Se n'adonaran, sí, però llavors ja serà massa tard.

EDICIÓ PAPER 20/05/2018

Consultar aquesta edició en PDF