29/11/2016

Autoretrat de Fidel als 14 anys

3 min

L’any 1940 Fidel Castro Ruz era un adolescent de 14 anys que estudiava al Colegio de Dolores, regentat per la Companyia de Jesús, a Santiago de Cuba. Un bon dia va decidir escriure-li una carta ni més ni menys que a l’aleshores president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt. Per increïble que pugui semblar, el govern nord-americà posa registre d’entrada a tot el material adreçat als presidents -fins i tot els missatges més puerils, absurds o improcedents- i el conserva. Gràcies justament a aquest fet, algú va ensopegar amb la carta manuscrita d’un joveníssim Fidel Castro, d’una extensió de dos fulls i mig, i amb l’emblema de la Companyia de Jesús al començament. Al registre d’entrada hi consta la data de recepció: 25 de novembre del 1940. Està redactada en un anglès precari però intel·ligible. Aquest paper és un veritable compendi de la personalitat de Fidel, i també de l’actitud davant la vida que ell va acabar transformant en la seva “ideologia”.

La carta comença amb un insòlit “My good friend Roosevelt”, i continua amb una disculpa sobre la qualitat del seu anglès escrit. Diu que ha sentit a la ràdio que continuarà sent president, i que se n’alegra. Al cap de poques síl·labes, però, arriba la primera mentida, que és rotunda i premeditada. Afirma que té 12 anys, quan, en realitat, en aquell moment en té 14 fets. “Sóc un noi, però m’agrada pensar”, diu si fa no fa (la construcció en anglès d’aquesta frase és estrambòtica). Per què comença amb una mentida flagrant i, en aparença, mancada de sentit? Tot encaixa, com veurem ara. Sap molt bé el que fa. Immediatament després li diu al president que no ha pogut veure mai un bitllet de 10 dòlars americans, i que li faria molta il·lusió tenir-ne un. En conseqüència, el convida a fer-l’hi arribar per correu i, com no podia ser d’una altra manera, li facilita les coses: “My address is Sr. Fidel Castro, Colegio de Dolores, Santiago de Cuba, Oriente, Cuba”. Castro sap que, formulada per un marrec de 12 anys, aquella petició fa gràcia i tot. En un adolescent que ja va cap als 15, en canvi, sona a pura aixecada de camisa. Heus aquí el calculat origen de la mentida inicial. La cosa no acaba aquí, però. Parlant d’estadista a estadista, de tu a tu, li diu a Roosevelt que si necessita ferro per construir vaixells, ell li pot ensenyar on trobar-ne en grans quantitats. Aquestes mines (“les més grans de la Terra”, segons Castro) són prop d’on viu, a Mayarí.

Atesa la naturalitat amb què s’adreça al president dels Estats Units, és molt probable que aquesta no fos l’única carta que el Castro adolescent va enviar a mandataris internacionals. En tot cas, el més interessant és que prefigura amb una precisió sorprenent els eixos bàsics de la seva conducta posterior, tant a nivell públic com privat. Per obtenir una cosa, sigui l’ajut militar de la Unió Soviètica o un simple bitllet de deu dòlars, cal partir d’una situació favorable o avantatjosa. En cas contrari, no cal ni provar-ho. Si aquesta situació no és real, si no existeix, s’inventa i punt. Això val a l’hora d’obtenir deu dòlars o deu milions de barrils de petroli veneçolà. El procediment és exactament el mateix. En un cas et treus un parell d’anyets i en l’altre dius que tota la culpa és del bloqueig. Però, com que això no és suficient, cal afegir-hi algun altre prodigi. Resulta que tu vius a la vora de les mines de ferro més grans del món. I així arriba la gran promesa, l’oferta irresistible, en aquell anglès entranyable: “I will show to you the bigest minas of iron of the land” [sic].

L’autoconstrucció de Fidel Castro com a líder socialista va ser tan ràpida com accidental. Si en comptes de ser un moment àlgid de la Guerra Freda, l’1 de gener del 1959 hagués format part d’un plàcid parèntesi de distensió, els revolucionaris de Sierra Maestra haurien fet fora Fulgencio Batista actuant com allò que, en realitat, havien estat des de l’inici: nacionalistes cubans. En aquell moment, però, la jugada més intel·ligent passava per entrar en el joc nerviós de la política de blocs. L’oferta era més aviat previsible: presentar-se davant de la Unió Soviètica com una mena d’enorme portaavions ancorat davant de les costes de Florida. Mentre va anar arribant el petroli de l’Azerbaidjan i el blat d’Ucraïna, els cotxes Trabant de la RDA i les conserves de col fermentada de Polònia, tot va anar bé. A partir del 1989, però, van començar a venir mal dades: la farsa s’havia acabat. Es tractava de redactar una altra carta, doncs. La va rebre Chávez al cap d’uns anys.

stats