La vulgaritat no surt de franc

El 'kitsch' té un correlat polític: dona la raó a les noves masses 'facin el que facin'

Això era un dissabte d'hivern de l'any 1983 –'sucedía febrero', com diu el malagueny Manuel Alcántara en un poema memorable– i jo tenia dinou anys i unes quantes dones al cap. Vivia llavors al passatge Marimon, a la ratlleta exacta entre Sant Gervasi i l'Eixample, en un pis d'estudiants. Tots érem lleidatans de pobles petits, és a dir, el més semblant a un 'bon sauvage' que es podia trobar en aquella Barcelona orgullosament decadent, bruta i ja addicta a l'heroïna. Hi havia colmados amb caixes registradores enormes i daurades, i putes que encara t'interpel·laven en català. Tot va passar avall aviat. Aquell dissabte de 1983 –que m'agradaria imaginar clar i fred– vam anar a veure 'Dans la ville blanche' d'Alain Tanner. El protagonista absolut era Bruno Ganz, i el paisatge de fons era la ciutat de Lisboa, així com la mirada elegantment lasciva de l'actriu portuguesa Teresa Madruga. La música es basava en un saxo desolat sonant sense cap acompanyament, íntim i estrident alhora. Ganz va morir la setmana passada als 77 anys.

He viscut com una fiblada que 'tota' l'obra d'aquest actor exquisit hagi quedat reduïda als mems que es van fer a partir d'una escena concreta de la pel·lícula 'El hundimiento', en què Hitler mostra la seva ira irracional. En la mesura que és alhora excessiva i creïble, constitueix tota una lliçó interpretativa. Alguns dels milers de mems que se n'han fet tenen també, sens dubte, la seva gràcia. La resta, la immensa majoria, són una simple brometa. En tot cas, la primera reflexió, la més òbvia, és fins a quin punt és lícit pixar-se alegrement damunt d'una obra d'art, sigui del tipus que sigui. Això ens portaria a l'avui rebutjada –i fins i tot ridiculitzada– idea de propietat intel·lectual, fermament combatuda pels qui no han creat mai res. Tot plegat és complex i sens dubte discutible –penso, per exemple, en els bigotis de Duchamp a la Gioconda, tot i que ambdós contextos no tenen absolutament res a veure.

'Dans la ville blanche', protagonitzada per Bruno Ganz, es pot trobar de franc a YouTube mentre que per veure les popularíssimes sèries de Netflix cal afluixar la mosca

La segona reflexió resulta força més incòmoda, en la mesura que fa referència a un tema que ha esdevingut un tabú: el de la normalització de la vulgaritat i del 'kistch', veritables paradigmes culturals postmoderns. Com si fos un d'aquells gadgets semiesfèrics plens d'aigua que tenen dintre una reproducció de la Torre Eiffel o de la Sagrada Família i en tombar-les fan com si neva, la totalitat de l'obra del gran actor Bruno Ganz ha quedat reduïda, després de la seva mort, a un mem que d'aquí un temps caducarà i s'oblidarà per sempre més. Pur 'kitsch'. Més enllà de la degradació de l'alta cultura en nom de cosetes insubstancials, ¿té alguna derivada política, tot plegat? I tant! De fet, aquest és el component més preocupant de la qüestió.

Qui millor ho ha explicat, això, ha estat l'assagista neerlandès Rob Riemen. Argumenta que existeix un lligam inequívoc entre el retorn del populisme –que, al seu entendre, no és més que feixisme encobert– i l'entronització d'un 'kitsch' que avui està més relacionat amb el que segreguen les xarxes socials –mems, etc.– que no amb el mal gust de tota la vida. El 'kitsch' no només forma part de l'estètica bigarrada del tren de la bruixa, sinó que té un correlat polític: dona la raó a les noves masses 'facin el que facin'. La vulgaritat, en aquest sentit, no surt pas de franc. No oblidem, sense allunyar-nos gaire de la nostra realitat política, que el desastre històric del 27 d'octubre de 2017 ve motivat, en bona part, per una successió de comentaris i dibuixets suposadament enginyosos a Twitter.

No és descartable que algú estigui pensant que tot això que dic és una mostra indignant d'elitisme cultural, etc. Fa uns anys –no gaires– l'objecció resultaria plausible. Avui és una excusa barata. Perquè resulta que la pel·lícula protagonitzada per Bruno Ganz que he esmentat primer és a l'abast de tothom –les 24 hores del dia i de franc– a Youtube mentre que per veure les popularíssimes sèries de Netflix cal afluixar la mosca. El mateix es pot dir de totes i cadascuna de les grans obres filosòfiques, literàries o científiques de la cultura occidental, que ara són d'aquell qui vulgui llegir-les, però no pas cap dels 'bestsellers' més populars, que s'han de pagar. Vull dir, ras i curt, que aquesta confortable història ja no té el més mínim sentit. El fet que 'tot' l'art interpretatiu de Bruno Ganz hagi esdevingut una paròdia banal, o que caricaturitzem persones que han fet grans aportacions amb una sola frase que van pronunciar, o amb una anècdota, no surt de franc: ens fa més vulnerables davant dels discursos fàcils i primaris dels qui ens volen rucs.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF