16/05/2017

El mort que fa més nosa

3 min
El mort que fa més nosa

Fa només uns mesos, vaig presenciar una brega molt desagradable entre dues persones d’una mateixa família -que, afortunadament, no era la meva-. La cosa va començar amb un simple comentari irònic, però va desembocar en retrets gravíssims. Per desgràcia, aquestes situacions no són infreqüents. En aquest cas, però, les dues persones es van sobreescalfar per discrepàncies sobre coses que havien passat l’estiu de l’any 1936, quan cap dels dos havia nascut. De fet, el comentari que va desencadenar la discussió -que va acabar a crits- estava relacionat amb el suposat paper que havia tingut el seu besoncle comú en la persecució de persones que llavors es consideraven hostils a la República. Deixem de banda la qüestió concreta i observem-la de manera panoràmica: quan una ferida no ha cicatritzat al cap de vuitanta anys i perviu més o menys intacta en la memòria de les generacions posteriors vol dir que hi ha alguna cosa que no rutlla. Certament algú pot dir: “Home, això passa a tot arreu!” Segur?

En un àmbit privat, és evident que el record dels estralls de la Segona Guerra Mundial a França o a Alemanya, posem per cas, pot aixecar passions molt agres. En un àmbit públic, però, la situació és completament diferent. Als dos països esmentats, i en alguns altres, el revisionisme històric de l’Holocaust no es considera “una opinió”: constitueix un delicte, directament. Vull dir que no és el mateix negar l’esfericitat de la Terra que la veracitat de l’extermini dels jueus d’Europa per part de l’Alemanya nazi i els seus aliats -entre molts altres, la policia col·laboracionista de Vichy.

Aquí les coses són molt diferents. El cadàver del general Franco, personatge que va desencadenar una guerra que va devastar Espanya, presideix l’anomenat Valle de los Caídos, a la vora de les despulles del líder feixista José Antonio Primo de Rivera. No em sé imaginar res semblant a Alemanya o a Itàlia, posem per cas. L’any 1975 aquella ubicació podia tenir, des del punt de vista polític, una raonable justificació pragmàtica, a banda de ser provisional. Però l’any 2017 constitueix, si més no, una greu anomalia, per no dir una aberració. En aquest sentit, el debat actual sobre el destí final de les despulles del general Franco resultava, tard o d’hora, inevitable. Han passat més de 40 anys des de la seva mort, però això no significa que des de la perspectiva de la memòria col·lectiva s’hagi resolt res. Moltes ferides continuen sense tancar-se, malgrat que la pràctica totalitat dels protagonistes de la Guerra Civil hagin mort.

Exhumar el cadàver del general Franco hauria d’implicar, al meu entendre, obrir, i alhora tancar, un debat que té vuitanta anys d’història. Fer-ho com cal és menys senzill del que sembla: la vistosa performance de desenterrar Franco no serviria de res si, a la vegada, no gosem desenterrar altres coses que també fan nosa. A la dècada del 1980, en plena era Mitterrand, els francesos es van mirar honestament als ulls i van constatar coses poc agradables, especialment en relació a la mitificació institucionalitzada de la Resistència. Desenterrar Franco implica desenterrar també altres coses, en cas, evidentment, que l’objectiu real sigui tancar el debat tal com s’ha fet en altres països d’Europa. Ara, si la finalitat és una altra, la cosa acaba aquí. No resoldrem res, evidentment, però de ben segur hi haurà alguna foto interessant.

Em sembla que l’actitud del PP no està relacionada amb la qüestió concreta de l’exhumació de Franco, sinó amb la de l’exhumació del franquisme: aquest partit va ser fundat per Manuel Fraga Iribarne. Desenterrar Franco sense parlar dels orígens ideològics reals de l’antiga Alianza Popular no tindria gaire sentit. D’aquests orígens caldria parlar-ne amb honestedat intel·lectual i rigor acadèmic, deixant de banda la cridòria indocumentada i els retrets estèrils. Si fos realment així, la iniciativa seria legítima i tindria sentit. En cas que es tracti d’una cortina de fum destinada a generar un pseudodebat, tot plegat no haurà servit de res. Més ben dit: es pot arribar a generar una imatge negativa de les accions relacionades amb la recuperació de la memòria, vinguin d’on vinguin i tinguin el biaix ideològic que tinguin. Convé no jugar amb aquestes coses. Estic convençut que el Valle de los Caídos no pot continuar sent el que és, començant per la ubicació de la tomba del general Franco. Estic convençut igualment, però, que aquesta transformació, que hauria de ser profunda, s’ha de plantejar d’una manera seriosa, tot proposant alternatives -inclosa la de la dinamita- que siguin argumentades i factibles.

stats