Dues memòries, dos fossars

La pretensiosa pallassada dels carretons del Fossar de les Moreres, continuació de la de l’estàtua eqüestre de Franco, confirma, per si algú encara no se n’havia adonat, que el populisme d’esquerres i el catalanisme polític són oli i aigua. De fet, això és el descobriment de la sopa d’all: sempre ha estat així. Ara, conjunturalment, podem fer veure que no ho sabíem, esclar. Permetin-me retrocedir 80 anys, i només a títol il·lustratiu. Les persones que es van sentir íntimament corpreses per la mort dels germans Badia no eren les mateixes que van plorar sincerament la mort de Durruti. És molt probable, gairebé segur, que anessin a tots dos enterraments, perquè llavors sempre eren una festassa col·lectiva, però ho van fer per raons diferents.

Al cap de 80 anys la memòria continua divergint. Justo Bueno Pérez, el delinqüent comú que, a més d’assassinar els germans Badia, tenia cinc cadàvers amagats en un garatge del carrer Casanova, consta en una de les columnes del Fossar de la Pedrera com un “immolat per les llibertats de Catalunya”. Allà, però, una brometa com la dels carretons de l’altre fossar, el de les Moreres, no s’admet: cada cop que algú esborra el nom d’aquest assassí en sèrie l’Ajuntament de Barcelona el torna a restaurar. Dues memòries, dos fossars i una impostura. On rau l’equívoc? És molt senzill: el president Companys i aquest delinqüent van ser assassinats per les mateixes bales franquistes, l’un al castell de Montjuïc l’any 1940 i l’altre al Camp de la Bota el 1944. D’aquest fet algú n’ha arribat a deduir, insensatament, que eren a la mateixa trinxera. Res més lluny de la realitat, però.

Des d’una perspectiva moderna -com ara la de Maurice Halbwachs, creador del concepte de memòria col·lectiva- el passat només resulta assumible a nivell col·lectiu com a marc compartit. Des de la perspectiva postmoderna, en canvi, el passat és un relat disgregat, no necessàriament coherent ni compartit des de les perspectives de gènere, procedència ètnica, classe social, etc. Això condueix a la paradoxa d’una opinió pública ultrahomogènia i alhora ultraatomitzada (Cass Sunstein), així com a unes masses enteses com “una suma de microanarquismes i solituds” (Peter Sloterdijk). Els canvis socials derivats d’aquestes transformacions de mentalitat són incalculables i van molt més enllà dels nostres problemes domèstics: el jove francès que abandona un suburbi per combatre a Síria no ha estat alliçonat en una mesquita sinó a través d’una pantalla. La seva memòria col·lectiva ja no forma part d’un marc compartit sinó d’un relat disgregat sorgit de la superfície plana que permet construir identitats a la carta.

La influència que ha exercit sobre els historiadors el pensament del sociòleg francès Maurice Halbwachs, creador de la sociologia de la memòria, és fonamental. Dues són les obres que el converteixen en la referència obligada en aquest camp: Les cadres sociaux de la mémoire (1925) i La mémoire collective (pòstuma, publicada el 1950). Per a Halbwachs, història i memòria col·lectiva són dos registres del passat que s’enfronten d’acord amb la seva condició. A La mémoire collective subratlla que no es pot parlar de memòria històrica, atès que memòria i història no són de cap manera conceptes sinònims. És probable que el problema de fons comenci tot just aquí. L’expressió memòria històrica només s’utilitza com a sinònim de memòria col·lectiva en català i en espanyol. En la resta de llengües, el concepte habitual és un altre (collective memory, mémoire collective, etc.) A més a més, la llei que empara el concepte recull també aquesta denominació errònia o, si més no, distorsionadora. Tampoc ajuda gaire que es facin memorials dedicats a gent que estava al servei de dictadures com la de Stalin. Potser això dels carretons contribuirà a desemmascarar la farsa...

Pel que sembla, doncs, necessitem dos Fossars de les Moreres, no un. En el primer es pot fer un homenatge a les persones que van morir el 1714 defensant les llibertats de Catalunya. En el segon ens podem fer ressò de la tesi -bàsica en el si del marxisme cultural- segons la qual el nacionalisme català només és la coartada de la burgesia (avui afegiríem “heteropatriarcal”, o alguna cosa per l’estil). Doncs vinga, som-hi: fem un segon Fossar de les Moreres i posem-hi carretons, o vàters, o el que creguem oportú. Però només en aquest segon fossar, sisplau. L’altre està ple de morts de debò. Encara que es tracti de la burgesia capitalista heteropatriarcal, només són morts. Deixeu-los descansar en pau.