Una despreocupada confiança
Doncs sí: fa tot just una setmana Geert Wilders no va guanyar a Holanda. Que una formació que té un llenguatge ofensiu cap a determinades minories, que fa generalitzacions injustes i que provoca fractures socials hagi perdut és una bona notícia. Una victòria de Geert Wilders hauria suposat, d’altra banda, el principi de la fi de la Unió Europea, rematat, molt probablement, pel triomf de Marine Le Pen, l’exacerbació de la dreta xenòfoba hongaresa, etc. Per això, fa uns dies, la majoria de diaris tenien titulars del tipus: “Europa bandeja una catàstrofe política”, “Europa respira alleujada”, etc. Quina despreocupada confiança! Dimecres passat teníem un problema d’envergadura i ara resulta que, de cop i volta, s’ha evaporat. Respirem alleujats i tot això. Doncs que bé.
Resulta, però, que el problema és exactament on era. Ni el difunt Pim Fortuyn, ni Geert Wilders, ni Marine Le Pen, ni altres personatges per l’estil, han sorgit per casualitat. Responen a un malestar real. Això no és el resultat d’una insolació, ni d’un emprenyament efímer i puntual. No és anecdòtic. Una part important de les classes populars autòctones d’Europa, des del Regne Unit (que ja ha abandonat la Unió, en part, per aquesta raó) fins als antics països de l’esfera soviètica, passant per França, Itàlia o Alemanya, contemplen determinats fluxos migratoris com una amenaça. Als Països Baixos Wilders no va guanyar, certament, però resulta que va obtenir cinc escons més dels que tenia, mentre que Rutte en va perdre vuit. La il·lusió que aquest tema ha quedat enrere només serveix per esquivar irresponsablement la qüestió de fons, que és molt delicada i alhora molt concreta: el temor als canvis derivats per la presència massiva de determinades comunitats -sobretot, en el cas d’Holanda o França, d’origen musulmà-. Que a mi em sembli una generalització demagògica o una mostra encoberta de racisme no solucionarà el problema: hi ha un populisme que se n’aprofitarà tan bon punt tingui l’oportunitat de fer-ho. El malestar segueix exactament on era.
L’any 2004, arran de l’assassinat del cineasta Theo Van Gogh per part d’un neerlandès d’origen marroquí, els benpensants van fer veure que no passava res. Però ni ell ni Fortuyn, mort el 2002, tenien res a veure amb el típic fanàtic d’extrema dreta, ans al contrari: eren la caricatura del progre amb ganes d’épater les bourgeois. Ningú no té ganes de recordar, potser, que una de les obsessions de Van Gogh era erradicar la monarquia dels Països Baixos, per exemple.
¿I si provem d’enquadrar el problema honestament? Fer generalitzacions sobre una determinada comunitat, siguin els marroquins d’Holanda o qualsevol altre grup, és injust i perillós. Ara bé: això no soluciona de cap manera la percepció que molts neerlandesos tenen dels seus veïns musulmans. Efectivament, per molt que repetim que aquesta valoració és injusta i perillosa, això no variarà la vivència d’altres persones sobre aquesta qüestió. En la passada campanya, Wilders va dir coses que, al meu entendre, estan més a prop del simple racisme que de la crítica política, per dura que sigui, i va guanyar cinc diputats. Qui en vulgui prendre nota que ho faci, i qui no pot anar repetint allò que “ara Europa ja respira tranquil·la”.
A aquesta història s’hi afegeix, a més a més, un tema tabú especialment incòmode per a l’esquerra: ni Le Pen ni Wilders són els candidats d’allò que en diem “el sistema” -que, per definició, no vol canvis ni aventures-. A la França de mitjans dels anys vuitanta, el Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le Pen es va fer un espai polític amb els antics votants del Partit Comunista francès. El gruix dels seus votants -només cal mirar els barris on guanya per golejada- pertanyen majoritàriament a les classes populars autòctones o assimilades. Els vots no surten pas dels barris benestants de París. Un exemple ben proper: el FN arrasa al marginal barri de Sant Jaume de Perpinyà, on viuen els gitanos (catalanoparlants) de la ciutat.
Europa no “respirarà tranquil·la” fins que les inquietuds de les classes populars siguin canalitzades per partits polítics aliens al populisme i l’oportunisme. De moment, però, això no és possible, perquè aquests partits han optat pel llenguatge derivat de la correcció política, en què certs problemes no es poden ni tan sols verbalitzar. Ara s’ha posat de moda repetir paraules buides de contingut com sostenibilitat o empoderament, i fa una dècada tot era desafecció. Repetim-les un milió de vegades, doncs, i tot se solucionarà màgicament.
