02/07/2019

Vindicació del risc

3 min

Com era previsible, les especulacions sobre la sentència de la causa general contra el Procés són nombroses i variades. Els simples rumors també, cosa que em sembla més o menys explicable en el context d'una conversa de barra de bar, però francament irresponsable quan sorgeix de juristes professionals que tenen una tribuna pública. Convé recordar, perquè oblidar-ho és força perillós, que entre l'expressió argumentada d'una opinió i l'expansió d'un simple rumor hi ha una distància. Quan tot això hagi acabat, caldrà potser rememorar algunes ocurrències de personatges que han descobert, fascinats, la màgia dels focus de la tele i els micros de la ràdio. Les especulacions sobre el futur govern de Pedro Sánchez també formen part essencial del debat polític, però amb la diferència que aquí no estem frivolitzant sobre el destí penal de ningú, si més no directament. Podria passar que als presos polítics catalans se'ls apliqui una interpretació raonable de la llei, o bé se'ls administri un escarment exemplaritzant. També podria ser que Sánchez formi un govern mínimament estable, o que no en formi cap, o que potser s'inventi una solució provisional. En tots dos casos, no sé pas com acabarà la cosa. En canvi, estic perfectament convençut que, passi el que passi, hi ha un seguit de coses que no es podran postergar de manera indefinida. Són coses que estan lligades sense remei.

En efecte, l'estabilitat a mitjà termini del govern de Pedro Sánchez depèn per força d'algun tipus de tracte, acord o aproximació amb ERC. La formació republicana, però, no estendrà la mà a canvi de res, i menys en unes circumstàncies tan dramàtiques. És molt difícil superar aquest bucle sense prendre mal. Val a dir que, en aquest punt concret, el que puguin fer o deixar de fer els diputats de la llista de Carles Puigdemont no condiciona numèricament les possibles posicions de l'escaquer. Si els dubtes d'Esquerra estan plenament justificats, els de l'aspirant a la presidència del govern espanyol no són tampoc infundats. Sánchez sap que la qüestió catalana és la clau del seu èxit (ni que sigui provisional) o del seu fracàs. De fet, la seva prevenció en relació a Podem i a Pablo Iglesias té més a veure amb aquest tema que no pas amb imaginàries discrepàncies ideològiques en el si de l'esquerra espanyola.

Passi el que passi, aquesta situació no pot mantenir-se així indefinidament, ni en el cas de Catalunya ni en el d'Espanya. Ara podríem esgrimir mitja dotzena de llocs comuns –diàleg, distensió, etc.– però em sembla que enunciar-los no serviria de gran cosa sense una actitud prèvia que té a veure amb l'assumpció del risc. Cal que algú faci alguna cosa que permeti un reconeixement mutu honest. I aquí és important aclarir que aquest acostament no equival a la solució de cap problema, sinó només a la possibilitat de resoldre'l en el futur. Vull dir, ras i curt, que les habituals preguntes "I això de què servirà?", "Actuant així què en traurem?", etc., tindrien sentit després, no pas ara. No em costa gaire imaginar –i que consti que poso aquest exemple però en podria ser un altre– les converses que van mantenir Suárez i Tarradellas amb els seus respectius entorns immediatament abans d'aquell octubre del 1977. La jugada la podem interpretar avui de moltes maneres, evidentment; en cap cas, però, resulta seriós menystenir o ignorar l'immens risc polític que suposava per a totes dues parts. Tenint en compte el context, allò era explosiu: Suárez s'hi jugava el govern, i Tarradellas la possibilitat de desnaturalitzar políticament la institució que representava. Però es van arriscar.

Si col·loquéssim aquí el punt final d'aquest article, les coses semblarien molt –massa– senzilles. Per bé i per mal, però, arriscar-se políticament fa 40 anys i fer-ho ara són coses força diferents. Estic convençut que un acord d'aquell calibre avui no seria possible, per la triple interferència de les xarxes socials, la demoscòpia compulsiva i la inexistència dels espais de discreció inherents a les grans decisions polítiques. És molt difícil que algú pugui prendre decisions coherents enmig d'una piuladissa incessant de veus que, a més a més, s'expressen sovint per mitjà de la brutalització del llenguatge. Fa quatre dècades, el fracàs polític derivat d'apostes arriscades solia traduir-se en coses tan tangibles com perdre el govern o ser defenestrat. Avui, el fracàs polític té a veure sobretot amb la impopularitat efímera i erràtica, però estrident, que segreguen les xarxes. Desconnectar el mòbil, doncs, sembla la solució més efectiva per començar a fer alguna cosa.

stats