Què fer? (i altres preguntes errònies)

FilòsofImagini’s que avui mateix s’adreça a un centre d’atenció primària i, tot just entrar a la consulta, interpel·la el facultatiu o facultativa amb la següent pregunta: què he de fer? És gairebé segur que li respondran: abans de fer res cal, per força, una diagnosi. Jo diria que tot plegat és de sentit comú: en aquest context, i en molts d’altres, no ens podem saltar aquest pas. La situació de total incertesa que viu Catalunya es deu, en bona part, a haver bandejat una diagnosi honesta sobre les causes reals que l’han provocada. De fet, les grans discrepàncies entre partits polítics, i també entre persones concretes, tenen més a veure amb aquest malentès previ que no pas amb les possibles solucions esgrimides. Com és lògic, la prescripció hauria de partir d’una descripció prèvia, i això, segons com, resulta força incòmode. Sigui com sigui, quan l’ordre argumental parteix d’una diagnosi, sense donar-la simplement per suposada, les accions proposades posteriorment esdevenen, si més no, coherents. Aquí en comentarem tres de possibles, de diagnosis.

Primera: la situació actual és culpa de la intransigència i l’autoritarisme del govern de Rajoy, d’un poder judicial que ha fet una relectura ad hoc del Codi Penal, de l’hostilitat generalitzada cap al procés català que regna a Europa (un exemple recentíssim: la insòlita agressivitat contra Puigdemont de la professora Marlene Wind a Copenhaguen), etc. Suposem que tot això és així. Aleshores, sembla més aviat evident que, a banda de denunciar aquestes disfuncions, des de Catalunya es pot fer ben poca cosa més. El sobiranisme no té prou vots al Congrés per expulsar el PP del govern de l’Estat, ni disposa d’aliances amb altres partits per fer-ho. Tampoc té prou força per revertir la interpretació repressiva de la llei, ni prou influència per dir la seva a Europa. En definitiva: si la diagnosi és aquesta, malament rai. Més enllà d’expressar el nostre descontentament amb manifestacions massives, hi ha ben poques sortides reals (imaginàries, les que vulguin).

Suposem una segona diagnosi, en què la responsabilitat última de la situació no recau tant en factors exògens com en assumptes propis resolts de manera deficient. Ens referim, per exemple, a la possibilitat d’haver partit d’una descripció irreal de la situació (la inexistent Hisenda pròpia, les inexistents complicitats internacionals, etc.); o de no disposar d’una unitat política efectiva i operativa entre les forces sobiranistes; o de no haver convençut més votants potencials, etc. Si la descripció de la situació és tot just aquesta -amb tota la gamma de matisos i afegits que calguin-, aleshores la prescripció facultativa varia substancialment en relació a la primera. Llavors, tot -o gairebé tot- el que acabem d’exposar resulta almenys modulable des de Catalunya. Una altra cosa -ai las!-és com concretar-ho ara en uns marges de temps tan ajustats.

En tercer lloc, existeix la possibilitat de conjugar i concretar ambdues diagnosis -la que apunta a factors externs i la que se centra en factors interns- en una sola qüestió, molt fàcil de resumir amb una simple pregunta: des de la perspectiva dels objectius que es pretenien assolir, ¿els fets del passat 27 d’octubre van ser un gran encert o bé un monumental error? Ja he dit abans que aquesta qüestió compromet les dues hipòtesis anteriors i, d’alguna manera, les relliga. ¿El 27-O va suposar un enfortiment de les institucions catalanes i un afebliment del govern de l’Estat, o va passar just el contrari? ¿El 27-O va prestigiar la causa catalana davant d’Europa i del món, o més aviat la va desacreditar? A l’hora d’eixamplar la base electoral del sobiranisme, ¿el 27-O va implicar, o no, un creixement substancial de nous votants que permeti trencar el sostre d’anteriors comicis?

Demanar una prescripció sumària -com aquests dies fa tanta gent amb allò del “Què fer?”- sense haver-se detingut abans a dibuixar una diagnosi honesta, és una manera com una altra de perdre el temps. Plantejada al marge de qualsevol altra consideració, la pregunta “Què fer?” és, en si mateixa, improcedent. Per què bandegem la diagnosi, doncs? Potser perquè constitueix alguna cosa més que una simple diagnosi: ens porta a observar críticament les estratègies passades, presents i futures de determinats partits polítics i organitzacions socials. M’agradaria subratllar això: les estratègies passades, presents i, sobretot, futures. Perquè aquí no es tracta pas de fer retrets sobre coses que ja han passat, precisament perquè ja no hi podem fer res. Del que es tracta és de no repetir-les.