Espanya buida... o radial?

El suposat descobriment en ple segle XXI de l'"Espanya buida" constitueix una mena de broma

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

El fenomen de la despoblació territorial i el del desequilibri demogràfic entre determinades zones d'un mateix país (estem parlant de dues coses diferents) no són precisament nous. Siguin deguts a circumstàncies naturals o bé, sobretot a partir del segle XIX, relacionades amb la industrialització, Espanya ha estat un territori amb disfuncions demogràfiques considerables. En tot cas, aquesta no és l'excepció, sinó més aviat la norma. En aquest sentit, el suposat descobriment, en ple segle XXI, de la sopa d’all de l'"Espanya buida", constitueix una mena de broma atribuïble potser a la manca d'idees per mantenir viva la flama d’un regeneracionisme, que, si més no des de Joaquín Costa, sempre ha tingut alguna cosa de victimisme hidrològic. El PP, Cs i, amb un altre llenguatge, el PSOE han fet bandera d'aquesta obvietat, que hereta la ressentida melancolia de generació del 98, quan Espanya era essencialment Castella i Castella era constitutivament Espanya. Això de l'"Espanya buida" té molts ressons dramàtics sobreactuats, però també deixa entreveure valors tan ambigus com la 'adustez' (és a dir, el rictus d'Aznar, per entendre'ns).

Hi ha una "Espanya buida"? Sí, sens dubte. El frau polític consisteix en adonar-se'n justament ara, i sobretot en fer-ho acríticament, com si aquesta buidor fos el resultat inexorable de les lleis de Newton. Res de tot això no és nou ni encara menys sorprenent. Quan tenia 14 anys no em vaig perdre ni un sol capítol de la sèrie documental de TVE dirigida per Alfredo Amestoy 'La España de los Botejara' (1978). He tornat a veure’n algun capítol a YouTube i m'he adonat que continua sent un document extraordinari en molts sentits. L’esmentada sèrie ja parlava de l'Espanya buida fa 40 anys, i no s'estalviava insinuar, capítol rere capítol, quina era la causa real de la dispersió de la família protagonista. Els Botejara no se'n van anar de Villanueva de la Vera, província de Càceres, perquè en tinguessin ganes, o perquè aquell lloc fos un desert inhòspit, sinó perquè hi havia una lògica subterrània que ho feia gairebé inevitable. Estem parlant del gran despropòsit històric de l'Espanya radial i de les seves conseqüències indirectes, però alhora brutals, en persones amb noms i cognoms.

La legió de funcionaris d'Extremadura –un 25% de la població activa!– no era ni és sostenible amb l'economia d'aquella regió, però sí amb la de Catalunya

L'Espanya radial comença com una temptativa borbònica de centralització, però fa abstracció que, a diferència de París, el Madrid de començaments del XVIII estava desconnectat de tots els centres neuràlgics d'Europa, i fins i tot de la resta d'Espanya. Per això, el vell Agustí Calvet, 'Gaziel', sempre comparava la ciutat amb el Tibet. Una Espanya radial que tingués com a capitalitat Madrid implicava un conjunt de despropòsits que acabarien sent estructurals. En què consisteix, però, l'Espanya radial? En primer lloc, en el fet que totes les coses importants han de passar per Madrid i, si pot ser, a Madrid. En segon lloc, l'aliment demogràfic d'aquell lloc, geogràficament aïllat de la resta del món, implica fomentar un desequilibri que forci a l'emigració des d'altres llocs d'Espanya i, en conseqüència, la despobli. Això l'alta burgesia i la noblesa de la capital no ho van veure mai com una tragèdia nacional, sinó com una magnífica oportunitat per fer més bonics els improductius vedats de caça d'Extremadura i Andalusia. I arribem així al tercer i últim punt, en què per força apareix Catalunya. El desequilibri territorial generat pel projecte de l'Espanya radial feia inviables enormes zones del país. La situació només era corregible amb un dèficit fiscal molt acusat a Catalunya, que permetia d’aquesta manera salvar les aparences: la legió de funcionaris d'Extremadura –un 25% de la població activa!– no era ni és sostenible amb l'economia d'aquella regió, però sí amb la de Catalunya. Sense fixar-nos en aquest detallet, Espanya semblava un país normal. Però resulta –ai– que ens hi hem fixat...

Heus aquí l'origen real de l'"Espanya buida", és a dir, de la conseqüència inevitable d’un plantejament radial en un Estat on, tanmateix, el nervi econòmic estava clarament situat a l’est, en allò que ara s’anomena Eix Mediterrani (abans, sobretot a començaments del segle XIX, quan Andalusia era una pròspera regió, el panorama era un altre; però això ja és un altre tema). Avui, els mateixos que s’esquincen la túnica contemplant, amb dolor patriòtic, l’”Espanya buida”, són justament els principals defensors de l’ultracentralisme heretat dels Borbons. Penso que abans de fer demagògia mostrant fotos d’avis que viuen en llogarrets despoblats haurien de tenir l’honradesa d’analitzar-ne les raons de fons.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF