Immigració: endreçar el debat

És molt important mantenir un to contingut, lluny d'apel·lacions emocionals

La humana tendència a embolicar la troca és ben difícil de neutralitzar. Quan es tracta de qüestions trivials, la cosa no passa d'alguna extravagància dialèctica que s'emporta el vent. En canvi, si el debat acaba implicant decisions polítiques d'envergadura convé endreçar-lo i conduir-lo amb molta precaució, especialment si està marcat per forts components emocionals. És justament el que passa amb el tema dels grans fluxos migratoris. Els darrers dies, escoltant o llegint determinades coses, m'he posat les mans al cap en veure com es barrejaven alegrement, en una mateixa frase, elements tan heterogenis com les motivacions reals dels migrants, la situació política a Líbia, el racisme, Trump, les directrius de la Unió Europea sobre aquesta qüestió, el populisme de Matteo Salvini, etc. Tot ben sacsat, unes gotetes de demagògia i ja es pot servir. De quants problemes 'concrets' estem parlant, en realitat? I com cal jerarquitzar-ne la importància? Jo crec que l'atenció a la dimensió moral de tot plegat ha de ser, innegociablement, prioritària: ens estem referint a persones, no a objectes. Estem parlant de drets humans. Si algú està en perill, se l'ha d'ajudar. Punt.

Dit això, la segona qüestió conté un conjunt molt complex de ramificacions, tot i que es pot resumir d'una manera senzillíssima en una sola pregunta: i ara què fem? Un cop ha arribat aquesta gent, com gestionem la situació? Un vaixell carregat de persones que requereixen ajuda no és un problema. Tres vaixells carregats de persones, tampoc. Ni quatre. Ni quinze. Però un flux constant i a la vegada imprevisible, caòtic, d'éssers humans que poden portar el sistema assistencial al caire del col·lapse, sí que constitueix un problema gravíssim. Ignorar això fora un acte d'irresponsabilitat. I ara què fem, doncs? Heus aquí un debat polític en estat pur, que implica des de les administracions locals fins a les més altes instàncies europees, passant per la mateixa ONU i les ONG.

Els refugiats de les guerres, o les persones que fugen de desastres naturals, mereixen una consideració diferent de l'altra tipologia de migrants

Tercera qüestió. És important, al meu entendre, no confondre els refugiats dels contingents de persones que, voluntàriament, opten per entrar de manera il·legal a Europa per les raons que siguin. Pensar que algú fuig "de la gana" i pot pagar entre 3.000 i 5.000 dòlars als traficants és no entendre res. Pensar que busca unes expectatives millors, en canvi, resulta força més raonable. Els refugiats de les guerres, o les persones que fugen de desastres naturals, mereixen una consideració diferent de l'altra tipologia de migrants, per la senzilla raó que aquests han pres una decisió de manera voluntària. Ignorar aquesta distinció queda estèticament molt bé, però constitueix un segon acte d'irresponsabilitat amb greus conseqüències a llarg termini.

Quarta. Els contingents de persones que arriben –i continuaran arribant massivament aquest estiu– no transiten aquesta via per casualitat. La cosa funciona d'una manera cada cop més estandarditzada i rutinària. Aprofitant el caos que es viu a Líbia, els traficants els embarquen en vaixells ultraprecaris perquè saben que, relativament a prop de la costa líbia, els esperen determinades ONG. Aquesta és la via d'accés. És a dir: no és que hi hagi naufragis imminents cada dia, sinó que la cosa funciona just d'aquesta manera. Convé, doncs, arribar a algun acord –vigilat– amb Líbia, i convé també revisar aquest joc estrany i perillós en què la solidaritat fa paret amb la pura complicitat amb el gran negoci dels traficants de persones.

Finalment, i en cinquè lloc, una reflexió que fa de molt mal dir. És evident que un individu com Matteo Salvini no està governant Itàlia per obra de l'atzar. L'han votat els italians. Estem parlant d'un personatge amb idees preocupants. Per una pura qüestió de proximitat geogràfica, els grans contingents que embarquen a Líbia acaben sovint al sud d'Itàlia. Dilluns Salvini va provar d'arribar a un acord amb aquell país, on ningú no sap qui mana. Les probabilitats que aquest tracte acabi malament són enormes (però aquest és un altre tema que en aquest article ja no hi cap). El que vull subratllar és que un descontrol sobre el flux migratori porta de patac –en el millor dels casos– al populisme i, en el pitjor, condueix a la revifalla de passions encara més baixes.

Heus aquí cinc punts que, al meu entendre, mereixen debats diferents, tot i que, òbviament, estan referits al mateix problema. Per descomptat, hi ha moltes altres qüestions que s'hi podrien afegir. Crec que en aquests debats és molt important un cert to flegmàtic i contingut, lluny d'apel·lacions emocionals i teatralitzacions sobreactuades.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF