Estimadíssims botxins

Tots sabem que el substrat de fenòmens com la Manada remet a la mateixa ferida purulenta

Vaig veure la pel·lícula documental de Basilio Martín Patino 'Queridísimos verdugos' el 1982 o el 1983, quan la Filmoteca de la Generalitat estava ubicada a la Travessera de Gràcia. Jo encara era jovenet però, per circumstàncies familiars, ja tenia perfectament clar que perdre una guerra no és el mateix que guanyar-la. La pel·lícula de Martín Patino –autor gens prolífic però alhora imprescindible– retratava el braç executor de la dictadura franquista: els seus últims botxins. Per entendre en profunditat coses que han passat molt recentment, més enllà de retrats superficials i apunts precipitats, cal que observem amb una certa atenció de quin tipus de personatges estem parlant. El patró humà, com veurem, coincideix d'una manera preocupantment exacta amb uns joves que, per edat, podrien ser nets o besnets dels esmentats botxins. El fet que, al cap de dues o tres generacions, aquesta tipologia perduri provoca un cert vertigen.

A 'Queridísimos verdugos' hi ha una afirmació en off del narrador del documental que costa d'oblidar. Constata que, molt sovint, els executors i els executats tenien moltes coses en comú. Provenien de la marginalitat, de la delinqüència comuna. La vida havia portat els uns i els altres a un determinat costat del garrot vil, sí, però eren el mateix. Patino no exagerava. Heus aquí una breu caracterització d'alguns botxins retratats, així com d'un que llavors aspirava a ser-ho. Bernardo Sánchez Bascuñana (Sevilla, 1905-1972) va ser un inadaptat social que, després de lluitar al bàndol nacional, va poder ingressar a la Guàrdia Civil. El 1949 es va fer botxí. Antonio López Sierra (Badajoz, 1913-1986) respon al mateix retrat robot: un delinqüent comú condemnat per atracament a mà armada que s'apunta a la División Azul i, posteriorment, acaba executant condemnats (entre molts altres, Puig Antich). Durant la República, López Sierra havia exercit de lladre i estafador en companyia del també botxí Vicente López Copete (Badajoz, 1914-1980), que el 1974 va ser condemnat per un delicte sexual. Ja veuen que la tipologia humana que acabem de descriure resulta inusualment homogènia. La que dibuixarem a continuació, també.

El franquisme segueix entre nosaltres, i té moltes cares. Em refereixo al franquisme estructural, quotidià

Els cinc joves sevillans del grup significativament autoanomenat "la Manada" representen una versió 2.0 dels que hem vist abans: l'harmoniosa barreja de suposats defensors de la llei i l'ordre amb delinqüents comuns continua sent inquietant. Si a això hi afegim el caràcter més que discutible de la sentència condemnatòria, en què el vot particular d'un magistrat només els volia encolomar el robatori d'un telèfon mòbil, així com els matisos disculpatoris de la premsa d'extrema dreta, el panorama resulta definitivament obscur, sòrdid. El guàrdia civil Antonio Guerrero i el militar Alfonso Jesús Cabezuelo tenien tractes assidus amb José Angel Prenda, delinqüent comú condemnat a dos anys de presó el 2011 per robatori amb força, i membre dels ultres del Sevilla. L'advocat d'un dels ara condemnats va dir d'ells: "No són model de res, fins i tot poden ser veritables imbècils [...] grollers i primaris, interessats pel futbol, per la pertinença al grup i per mantenir relacions sexuals amb moltes dones. Però també són bons fills, alguns tenen feina i d'altres ho intenten i estan units a les seves famílies i als seus amics". Bons fills... Impressionant.

De la descripció anterior m'interessa sobretot la primera frase. ¿Segur que aquests cinc individus "no són un model de res"? De res bo, no, segur. Això no significa, tanmateix, que no representin nítidament alguna altra cosa que no sembla gaire positiva. Tot plegat ens remet de nou a la Transició, és a dir, al període pensat per cauteritzar unes ferides que, finalment, es van transformar en una nafra purulenta embolcallada per la por, els eufemismes i l'amnèsia. El resultat va ser la pura impunitat. Repassin la pràctica totalitat dels delictes polítics d'aquella època perpetrats pels hereus ideològics del franquisme: hi trobaran la mateixa combinació que acabem de descriure.

El caràcter apolític de la Manada fa que les consideracions que acabem d'exposar semblin improcedents o forçades. Tots sabem, però, que el substrat d'aquest tipus de fenòmens remet a la mateixa ferida purulenta, la que ningú no ha estat capaç de cauteritzar. El franquisme segueix entre nosaltres, i té moltes cares. Moltíssimes. Massa i tot. Em refereixo al franquisme estructural, quotidià, banalment assumit com a normalitat en tots els sentits, incloent-hi el que considera que una dona és un ésser nascut per resignar-se dòcilment mentre la violen cinc tipus que són fills exemplars.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF