Publicitat
Publicitat

Ara que ja sabem quants som

En l'article que vaig publicar en aquestes mateixes planes tot just l'endemà de la Diada hi contraposava la vaguetat d'una imatge amb la precisió d'una radiografia. L'11 de setembre la imatge del carrer era, sens dubte, espectacular, aclaparadora. La radiografia precisa, en canvi, requeria un recompte minuciós: unes eleccions. Ara ja sabem qui som, i quants som, i què volem ser, i què no; en aquell moment només en teníem una impressió difusa, de tot plegat. Cadascú es feia una composició de lloc més o menys autocomplaent, cadascú provava d'observar els fets des de les seves pròpies expectatives. Ara les coses han canviat.

Comencem per les bones notícies: només es poden prendre decisions intel·ligents i operatives partint de premisses versemblants. No és descartable que entre l'11 de setembre i diumenge passat aquest país hagi viscut envoltat per alguna cosa semblant a un enorme miratge. El més important d'aquestes eleccions ha estat aclarir unes quantes coses que donàvem alegrement per descomptades: qui som, quants som, què som? Som si fa no fa els mateixos que el 10 de setembre. La cosa, com diu la veu popular, ni creix ni meix. Hi ha hagut un intercanvi de sigles de partit que cadascú pot interpretar com bonament vulgui, però això és tot. Sembla un bon moment per repensar determinades coses, però no neuròticament, sinó amb la intenció de seguir endavant. No hi ha cap altra opció: aquest camí, que es preveu molt més dur que abans, ja no té retorn. Conservem els bous, conservem les esquelles... però no hem arreplegat res pel camí. De fet, hem perdut alguna cosa i tot. En aquest sentit, quan veig estranyes llistes en què els diputats de CiU són situats a la vora dels de la CUP, per exemple, em fa la impressió que algú té ganes d'explicar acudits que no fan gràcia.

CiU i ERC sumen 71 diputats, cosa que permet fer un govern amb majoria. La participació en aquest govern, en qualsevol cas, implicarà una erosió immensa. La crisi és la que és, i s'hauran de prendre decisions tant o més impopulars que les que s'han pres fins ara. Vull dir, ras i curt, que això de les retallades ja no serà llavors només patrimoni de CiU. L'Oriol Junqueras és una persona assenyada i un líder creïble, i sap perfectament que, en aquestes circumstàncies, governar vol dir incinerar-se políticament dia a dia. A més, el programa electoral d'ERC i la llista de coses que caldria fer ara són com la nit i el dia (per no parlar del d'ICV). Artur Mas també és un líder assenyat i creïble, i sap que un govern amb el PSC seria percebut com un recurs precari (per no parlar d'un pacte amb el PP). La resta de combinacions no tenen sentit. Aquesta és la situació.

No tinc ni un sol dubte, ni un ni mig, que si PSC, ERC i ICV sumessin reeditarien el tripartit, entonant la coneguda cobla de "l'esquerra plural" o coses per l'estil. Ara això no és possible, com també resulta impensable un pacte CiU-PP, sigui en nom del que sigui. Descartades aquestes velles inèrcies, què es pot fer? Al meu entendre, i en primeríssim lloc, no abandonar l'objectiu d'una consulta sobre l'estat propi: els programes dels partits s'han de respectar escrupolosament. En segon lloc, assumir que la consulta resulta, en aquestes circumstàncies, infinitament més complicada que abans, perquè demana el compromís i la implicació efectiva en l'obra de govern d'una segona formació. Això és el que van expressar amb claredat els ciutadans d'aquest país diumenge passat, i també caldria respectar-ho escrupolosament: ara no s'hi val a desentendre's del que vam demanar fa només uns dies. Fóra una frivolitat. En tercer lloc, i posats a continuar respectant coses de manera escrupolosa, convindria que tots fóssim conscients que el primer pas d'un objectiu que fa pocs dies era a tocar ara queda molt, molt lluny. Per honestedat intel·lectual, i també per lucidesa política, convindria que tots tinguéssim clar que, en l'exercici de la nostra llibertat, hem pres una decisió concreta, i no una altra; i que aquest fet té unes determinades conseqüències, i no unes altres.

Ara ja sabem quants som, i qui som, i què volem, i què no volem. També hauríem de ser conscients, però, que les possibilitats que tot això vagi endavant ara són molt petites perquè el món real funciona amb majories clares i lideratges forts. Com s'explicarà, d'aquí cent anys, aquesta curiosa tardor del 2012? Això no ens hauria de fer perdre la son perquè de ben segur no ho veurem, però estic convençut que paga la pena perdre un parell de minuts provant d'imaginar-ho.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF